Diuen (els espanyols) que Espanya és una "democràcia", i s'omplen la boca de lloances a la "transició", com si redactar una constitució a punta de pistola fos res digne de lloar. Imaginem que un extraterrestre que acaba d'aterrar comença a fer preguntes sobre Espanya, a un català qualsevol..., un dia qualsevol... Extraterrestre (E): Qui mana a Espanya? Català (C): Zapatero. E: No, home. Vull dir en general, no ara mateix. C: Ah! El President. E: O sigui que ell és el Cap d'Estat. C: Bé, no… La constitució espanyola diu que el Cap d'Estat és el rei. E: Com pot ser que el Cap d'Estat no sigui el President? No ho entenc. C: Ah, això és perquè Espanya és una monarquia! E: Una monarquia... O sigui, que mana el rei, i el seu títol és vitalici i hereditari... oi? Que bonic, com a l'Edat Mitjana!! C: Bé, en realitat diuen que és una "monarquia parlamentària"... E: Ah, mira, que divertit, o sigui que hi ha rei i també parlament! Però qui mana, el rei o el parlament? C: Bé, sembla que l'última paraula la té el rei, perquè la constitució espanyola diu que pot tombar un president si no li agrada, i a més és el cap de l'exèrcit. E: O sigui que qui té l'última paraula, el Cap d'Estat, no és escollit per la gent, el seu càrrec és per a tota la vida, i és el cap de l'exèrcit! Segur que això és una democràcia? C: No sé, això diuen... E: I qui ho va decidir, que el Cap d'Estat fos el rei? C: Va ser Franco abans de morir-se. E: Franco? Qui era Franco? C: Un assassí, un dictador. Va guanyar la guerra amb l'ajuda de Hitler, i es va estar uns 40 anys governant amb la seva colla fins que es va morir. E: I els que estaven amb Franco, se'ls ha jutjat després de la dictadura? C: No, de fet encara n'hi ha que governen... A Galícia, per exemple. D'això en van dir la “transició democràtica”. E: Sí, molt democràtica, ja ho veig. I abans de la guerra, què hi havia? C: Una república. E: I la gent què n'opina? No vol una república, ara? C: No ho sé, d'aquest tema no se'n parla mai. Hi ha algun partit republicà, però fins i tot aquest té bona relació amb el rei i utilitza frases seves com a eslògans electorals. E: Home, suposo que tot això de la monarquia la gent ho ha acceptat en referèndum... C: No ben bé... Ho van ficar tot al mateix sac del referèndum de la constitució, i llavors va guanyar el sí. Bé… els bascos van dir que no, però diuen que això no importa… E: Que no importa...? Bé, i quan va ser tot això? C: Buf, ja fa més de 26 anys... L'any 1978. E: 26 anys? Però aleshores tots els menors de 26 + 18 = 44 anys!... no heu dit mai si la voleu o no! I no pensen fer cap altre referèndum per a ratificar-la? C: Ui, no sé... Mira, aquest tema ara mateix està molt complicat. Ara fer referèndums està prohibit, si no els convoca el President, saps? Si els convoca algú altre va directament a la presó. E: A la presó? Què dius! Però en una democràcia no mana la gent? Com pot ser que estigui prohibit fer referèndums? C: Ah, això és perquè catalans i bascos podríem aprofitar-ho per a arribar a votar sí a una cosa que els espanyols no voldrien acceptar, per exemple la independència, o un canvi d'estatut. E: Què és un estatut? C: És com una constitució, però petita. Per exemple, de Catalunya o el País Valencià. E: Com de petita? C: Bé, em fa una mica de vergonya dir-ho però... molt petita. De fet és una simple llei orgànica, el parlament espanyol la pot derogar quan vulgui. E: I aleshores els estatuts no es poden canviar? C: Bé, sí, però no gaire... I diuen que han de durar 25 ó 30 anys. Ah, només es pot canviar el que vulgui el President, perquè si no no deixaria ni convocar el referèndum. E: Però no has dit que un estatut pot ser derogat quan vulgui pel President? Per què té tanta por, doncs, de deixar-lo canviar? C: No ho sé. Suposo que així s'estalvia el mal rotllo de suspendre l'autonomia, així ell queda molt millor davant de tothom, acceptant una cosa prèviament rebaixada. E: Però home, sempre serà millor per a negociar tirar llarg que no pas quedar-se curt… Em sembla una manera molt idiota de procedir. Si us han de dir que no, ja us ho diran, home! C: Ja, però mira, els catalans som així, ens agrada facilitar la vida a qui ens odia. No és bonic? Així, si l'estatut ja li arriba rebaixat ell s'estalvia de rebutjar res, o d'empresonar ningú per fer el referèndum, perquè el pot convocar ell directament, acceptar-ho tot i aparentar ser tot un demòcrata. E: Mira, això dels referèndums i els empresonaments no ho acabo d'assimilar, reconec que m'ha deixat tocat. Si està prohibit fer referèndums, com pot manar la gent? C: Ah, doncs com sempre, es fan eleccions i es vota algun dels partits que s'hi presenten... E: Ah, d'acord! Com a mínim es poden lliurement crear partits i votar-ne els candidats! C: Més o menys, però no hi ha llistes obertes, eh? La gent no pot votar persones concretes, només partits. E: Bé, no és que ho comprengui gaire... però almenys pot existir qualsevol partit, no? C: Bé, no del tot... Quan un partit no diu el que el President vol que digui, se'l pot il·legalitzar per terrorista. E: Buf... Però bé, almenys veig que aquestes coses se saben. Hi ha llibertat d'expressió i de premsa, no? C: Bé, tampoc... De tant en tant tanquen algun diari en euskera o alguna ràdio en català. E: Per què? C: Pfff, depèn del cas. Perquè diuen que també són terroristes, o perquè incompleixen no sé quina llei... Al cap del temps es demostra que tot era mentida, però els diaris o les ràdios ja estan tancats i ja no s'hi pot fer res. E: Més terroristes?? Això passa només amb la premsa i els partits, o amb més coses...? C: Bé, de fet també ho fan amb nois de 14 anys per escriure emails. E: De 14 anys?? C: Sí, ara fa poc un noi de Lloret, l'Èric, va exigir per email l'etiquetatge en català a unes empreses, i el van acusar de terrorisme... El van venir a buscar a casa seva tot de guàrdies civils, especialistes contra terrorisme. E: Què són els guàrdies civils? C: Són com la policia, però són un cos militar. E: I per què en diuen civils, si són militars? No ho entenc… Bé, de tota manera, terrorisme per demanar això? Bé, ben pensat potser és que els fa "terror" que s'etiqueti en català. C: Sí, potser és això... E: I si a algú no li agrada Espanya, en pot marxar? C: Què vols dir? Emigrar? E: No, vull dir la independència. El conjunt dels catalans o els bascos, per exemple… C: Ah... Diuen que no, que aleshores ens enviarien l'exèrcit. Ho diu la constitució espanyola, que segons sembla és com la Bíblia, és sagrada i no es pot tocar. E: Però un moment... El rei no era el cap de l'exèrcit? No pot impedir que l'exèrcit faci una bestiesa així?? Si mai l'enviessin, doncs, seria perquè el rei ho voldria... no? C: No ho sé... De fet seria perquè ho mana la constitució espanyola. Ja et dic, que es veu que és com la Bíblia, però més moderna, més curta i en espanyol. E: Sí, ja veig que és moderníssima... La constitució espanyola mana esclafar amb les armes una decisió democràtica?? C: Sí, però diuen que la constitució espanyola també és democràtica… E: Ah sí? És democràtic esclafar amb les armes una decisió democràtica? I empresonar qui convoqui el referèndum per a prendre-la? C: Això diuen... E: Bé, jo no dic res... Escolta, com a mínim us tractaran bé en el dia a dia, no? C: Home, als catalans ens roben cada any un 9% del PIB des de fa dècades. I ens diuen que no a tot... Però a banda d'això... E: I com ho sabeu, que us roben? C: Perquè hi ha experts en economia que ho han investigat, però les dades oficials estan amagades des de fa anys... E: Amagades? Vols dir que l'Estat no diu en quins territoris es gasta els diners dels impostos? C: No ho diuen, no... El parlament espanyol ho ha aprovat ja 3 vegades, que ho publiquin, però diuen que no cal... E: I quins experts en economia diuen que us roben? Ja són de fiar? C: Home, un d'ells és el conseller d'Economia de Catalunya ! Si aquest no és de fiar, què hi fa, al govern de Catalunya ? E: A mi no m'ho preguntis, jo no el conec… Així, ell bé que deu exigir a Espanya que s'acabi el robatori, no? C: Hmm... no exactament. Diu que només que es redueixi una miqueta ja anirem fent... Perquè si demanéssim que ens deixessin de robar del tot, ens dirien que no... E: Ah... Interessant. I tot això és tractar-vos bé? C: Mira, ja no ho sé!! M'estàs fent pensar coses estranyes!! E: Coses estranyes? Quines coses? Jo només pregunto, jo només vull saber... C: Ja, però és que m'estan entrant ganes de marxar d'Espanya!! E: Vols dir emigrar...? C: No!! Jo no vull emigrar!! Casa meva és això!! El que vull és que els Països Catalans siguin independents!! Com una pila de països d'Europa, que ho han aconseguit fa quatre dies!! E: Home, jo ho estava pensant fa estona, però dic "si ell mateix no reacciona... com li ho he de dir jo...??". C: És que mira, ja n'estic fart, d'esperar, i de frustrar-me, i que ens robin, i que ens maltractin, i que ens diguin a tot que no!! Jo vull viure en un país normal i lliure, en una democràcia de debò!! No a Espanya! Això no és una democràcia ni ho serà mai!! Això és una merda punxada amb un pal!! E: Vaja, quin canvi... Però no has dit abans que us enviarien l'exèrcit? C: M'és igual! Si fem un referèndum, ho veurà tota la UE i tot el planeta, no s'atreviran pas a enviar cap exèrcit!! E: Però no has dit abans que està prohibit fer referèndums?? C: M'és igual! Tirarem pel dret! Nosaltres el fem i un cop fet, que el desfacin si poden!! E: Però vols dir que els vostres governants s'hi arriscaran?? C: I tant!! S'hi arriscaran quan notin que milers com jo els ho exigim, i que si no ho fan van al carrer!! Ja n'hi ha prou, de cobrar el seu sou i no defensar-nos!! E: Milers com tu? I com els ho penseu dir?? C: Mira, és l'hora de la gent del carrer. N'hi ha mil maneres, només cal imaginació i ganes. Ja ens encarregarem que els quedi ben claret!! E: Et noto canviat... Què t'ha passat? C: Bàsicament dues coses: que ja n'estic fart, i que he perdut la por. E: I com penses aconseguir que la gent faci el mateix que tu...? C: Doncs potser començaré... per donar exemple!! Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Viatjar, veure món, és la manera més ràpida i fulminant d'esdevenir independentista per sempre més. Quina gran fal·làcia la dels espanyols, francesos i encaixistes (en alguns casos auto-anomenats falsament "ciutadans del món"), quan diuen que els catalans que volem la independència som tancats i anacrònics, que és perquè no hem sortit gaire de casa... He! Permeteu-me un somriure... Què millor que ser espanyols o francesos, diuen!, què millor que ser regions (colònies) d'un estat gran i "totpoderós"... HA! Permeteu-me ara ja una rialla oberta i desvergonyida! Em temo que no opinen igual portuguesos, irlandesos, neerlandesos, danesos, txecs, eslovacs, hongaresos, eslovens, croats, grecs, macedonis, búlgars, noruecs, suecs, finlandesos, lituans, letons, estonians, islandesos, austríacs ni suïssos. No són pocs, no, són la majoria! Sí, la feliç realitat és que la gran majoria dels estats d'Europa tenen menys de 12 milions d'habitants, i 12,5 milions en tenen els Països Catalans. No cal fer cap màster ni doctorat, tothom ho pot veure, només cal mirar un mapa d'Europa per a veure que algú ens està enganyant vilment des de fa molt, i que molts d'aquests estats fa 15 anys ni tan sols existien. De fet han nascut més tard que la nostra entrada a la UE (!), i molt més tard que comencéssim a saber que Espanya ens roba de forma descarada (!!) i aquí en canvi sembla que no volem veure la realitat. Molts són estats molt joves, sí, però pregunteu als seus habitants si volen tornar a formar part d'un "estat gran". Notareu a la seva mirada una certa compassió, com dient "pobres catalans, quan despertaran d'una vegada...?". Bé, doncs encara hi som a temps, però no podem badar ni un sol minut, sinó que hem de posar fil a l'agulla immediatament. He pogut veure una mica d'aquesta Europa nostra: Països Baixos, Suïssa, Anglaterra, Portugal, Itàlia, Àustria... Cadascú pot extrapolar-ho als països que hagi visitat. La sensació de pau mental, de viure en un lloc normal, de poder-se dedicar a treballar, a educar els fills, a crear empreses, a generar cultura i coneixement, a gaudir del temps lliure..., és absolutament desbordant, encoratjadora, excitant, embriagadora, és present a cada minut, t'inunda i t'envolta completament, és tan agradable que al cap de pocs dies ja t'hi voldries quedar... Si no m'hi quedo és simplement perquè casa meva és en un altre lloc, a la Mediterrània occidental, entre mar i muntanya. Elx, Perpinyà, Calaceit, Badalona, Ciutadella... això és casa meva, i no Àustria, els Països Baixos o Portugal. La sensació de voler-m'hi quedar no és tal, sinó només el desig, tan intens que gairebé fa plorar, que casa meva sigui també un lloc normal. Fa plorar, però no de ràbia, sinó més aviat d'impaciència, de desig per tal que sigui aquesta sensació el que respiri quan passegi per Amposta, Xàtiva o Eivissa. Els vols de tornada a casa sempre són durs, perquè el que desitjo és viure en un país normal, sí, però que sigui el meu!! És tan excitant la sensació de la normalitat quan la pots tastar, que voldria emportar-me fins al meu país, en una capseta, una miqueta de la llibertat dels portuguesos, de la pau dels suïssos, de la vida normal dels holandesos... El que desitjo després de veure com és un país independent de 6, 8 ó 11 milions d'habitants, i encara amb molta més força que abans, és que el meu de 12,5 milions també ho sigui. La millor manera de desitjar la independència és tastar-la, respirar-la, viure-la, ni que sigui per uns dies... Si us ho podeu permetre, viatgeu per Europa, i vegeu aquests estats erròniament anomenats "petits". Tots tenen la seva grandesa, la seva solemnitat, i tothom els respecta perquè en algun moment de la història s'ho han guanyat a pols. Viatgeu, vegeu com seria, respireu l'aroma d'aquesta pau mental, de la normalitat, de la llibertat. Com si fos un viatge en el temps, al futur proper. Com si fos una breu excursió al 2014, perquè ho tenim a l'abast de la mà, perquè si ens hi posem (però DE DEBÒ), nosaltres també ho tindrem. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció