Novament hem assistit al que molts anomenen cínicament "la gran festa de la democràcia", quan en realitat volen dir "el gran festí de la partitocràcia". Uns diuen que han guanyat, d'altres que han resistit, o que hi han entrat, o que han pujat o fins i tot que tornaran a ser "claus". Si se'm permet la broma, jo preferiria ser martell, però hi ha de tot en aquest món. Però anem a les dades reals, i examinem amb lupa les mentides dels nostres polítics. L'any 2003 van votar 3.319.276 catalans, (el 62,54% del cens), i en aquestes eleccions colonials han votat 2.959.027 (només el 56,77%, per tant vorejant ja el 50%, i baixant...). Tot i la petita disminució del cens, a grans trets podem afirmar que uns 360.000 catalans han decidit en aquestes eleccions retirar la seva confiança a qui van votar fa 3 anys. 360.000 catalans!!! Això significa aproximadament uns 15 diputats que les piranyes del Parlament s'han repartit com si res no hagués passat. L'abstenció? Què és l'abstenció? "Connais pas"... Mentrestant circulen les lectures dels analistes polítics que es queden tan amples afirmant que hi hagut un transvassament de vots d'ERC a CiU (2 diputats), i que els 6 escons que perden el PSC i el PP es corresponen a la pujada d'ICV i l'entrada al Parlament del partit dels joglars. Però si anem a pams, i examinem ara partit per partit, veurem el que ha passat en realitat, mirarem als ulls la crua realitat de les eleccions del 2006. CiU, que afirma compulsivament que ha guanyat, en realitat ha perdut gairebé 100.000 vots! El PSC, que per uns minuts va creure que havia estat el partit més votat, ha perdut 240.000 vots, que es diu aviat! ERC, que repeteix orgullosa que ha resistit, ha perdut exactament 130.000 vots (el 25% del seu electorat!!). El PP també va dient que ha aguantat no sé què, quan en realitat ha vist com s'esfumaven 80.000 vots del 2003. ICV està exultant perquè ha fet una "pujada espectacular"... que en realitat són només 40.000 vots sobre 241.000 que ja tenia el 2003. I per últim, els joglars han obtingut si fa no fa uns 90.000 vots. Si intentem ara fer les sumes i restes d'abans, veurem que no quadren de cap de les maneres. Així, repassant els comptes, ni els 130.000 vots que perd ERC els guanya CiU (que en perd 100.000 més), ni els vots que perden PSC (240.000) i PP (80.000) van a parar tots a ICV (40.000) i joglars (90.000). És evident que aquesta anàlisi dels transvassaments no es pot fer, perquè és radicalment falsa. La realitat és una altra: que la gent retira massivament la confiança a la partitocràcia, que només ICV guanya (uns pocs) vots, i que l'entrada suposament "espectacular" dels joglars al Parlament es basa en una xifra bastant pobra. A grans trets podem resumir-ho tot plegat dient que en aquestes eleccions es tractava de veure qui perdia menys vots. Una cursa, però a l'inrevés, cap enrere com els crancs. Una subhasta a la baixa, la política en caiguda lliure. Sovint oblidem que les eleccions són per a votar per qui vols que governi. Doncs això, més evident impossible: moltíssima gent no vol que els governi ningú dels que s'hi presentaven. Els mecanismes de vot de molta gent s'han regit per "la pinça al nas", per "evitar que governi aquell altre", "pel mal menor" o simplement per "eliminació". Però els que han estat més conseqüents de tots han estat els que han votat nul, en blanc o s'han quedat a casa directament. I és que qui ha tornat a guanyar, i de llarg, ha estat l'abstenció. L'explicació a tot això no cal que anem gaire lluny a buscar-la. Les enquestes de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials dels darrers 3 anys indiquen que un 40% de catalans del Principat estan a favor de la independència, davant d'un altre 40% en contra, i un 15-20% oscil·lant d'indecisos o indiferents. Aquesta és la senzillíssima explicació al 50% d'abstenció al passat referèndum de l'Estatut rebaixat, i al 21% de vots negatius (a banda del petit % dels contraris a qualsevol grau d'autonomia). I qui ha parlat de la independència en aquesta campanya? Qui ha parlat de convocar durant la propera legislatura un referèndum d'autodeterminació, qui ho portava al seu programa electoral per escrit? Qui ha recollit els centenars de milers de veus que van clamar per la independència el passat 18 de febrer a Barcelona? QUI? La resposta és tan dura com breu: NINGÚ. Senyors analistes, no cal que busquin més lluny. La navalla d'Ockham ja talla prou: l'explicació més senzilla a uns mateixos fets acostuma a ser la correcta. El divorci entre la població i la classe política catalana té dues potes: una és la mediocritat general imperant, i l'altra és aquesta escletxa insalvable entre la voluntat d'almenys la meitat de la població i el discurs dels partits. La meitat de la població vol la independència i els partits només pensen a repartir-se les engrunes de Madrid. Com a conclusió final, i això és un avís en tota regla, o bé els partits que falsament s'autoanomenen "nacionalistes" i fins i tot "independentistes" posen a la seva agenda la independència i la convocatòria urgent d'un referèndum d'autodeterminació, o bé aquests partits hauran de deixar pas, hauran de ser escombrats, hauran de ser arraconats per a acabar podrint-se en la merda que ells mateixos han conreat. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

El diumenge 21 de maig de 2006, la República de Montenegro (650.000 hab.) va votar majoritàriament SÍ al seu referèndum d'independència respecte a la federació amb Sèrbia. Només 2 setmanes després, el dia 3 de juny, la mateixa Sèrbia ja va reconèixer formalment la independència de Montenegro. I escassament 4 setmanes després, la República de Montenegro va ingressar ahir a l'ONU com al seu 192è membre de ple dret, després que la UE, els EUA i Rússia ja havien reconegut formalment el nou Estat balcànic, i que països com Eslovènia fins i tot ja hi haguessin enviat ambaixadors. Per tant, tot el procés s'ha fet amb total normalitat i en només 6 setmanes. El president de Montenegro, Filip Vujanovic, el ministre d'Afers Exteriors, Miodrag Vlahovic, i el representant davant de l'ONU, Nebojsa Kaludjerovic, van prendre possessió dels seus nous seients, al costat de la delegació de Mongòlia, com els correspon per ordre alfabètic. L'esdeveniment va concloure amb la cerimònia d'alçament de la seva bandera, amb l'àliga daurada de dos caps amb fons vermell. La seva entrada a l'ONU significa que el món reconeix Montenegro com a nació independent. El president de l'Assemblea General, Jan Eliasson, va dir davant del seu secretari general, Kofi Annan, que era "un gran honor i un plaer, en aquesta històrica ocasió, donar la benvinguda a la República de Montenegro com a nou membre de les Nacions Unides", i va lloar "l'exercici democràtic que li ha permès fer la transició a país sobirà i independent" i va afirmar que "Montenegro ha donat un important exemple". Malgrat les maniobres intimidatòries de Belgrad, tot sembla indicar que Kosovo serà el 193è membre a ingressar-hi ben aviat, al 2007. L'exquisida normalitat del procés a Montenegro i l'acollida de tota la comunitat internacional evidencia que és exclusivament una decisió dels catalans que siguem el 194è Estat a esdevenir membre de ple dret de l'ONU i que, per tant, la nostra bandera amb quatre barres vermelles sobre fons d'or també hi sigui alçada, i la nostra delegació prengui possessió dels seus seients ben a prop de la del Canadà. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Segons publicaven diversos diaris el passat 21 de juny, França ha anunciat que ajorna un cop més de forma escandalosa (ara fins al 2025-2030) la connexió amb tren d'alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Aquest tram és d'una enorme importància estratègica per a Catalunya, ja que es tractaria de la connexió òptima entre el TGV Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Perpinyà i tota la xarxa ferroviària centreeuropea d'alta velocitat, tant pel que fa al transport de passatgers com de mercaderies. Aquest nou retard té com a causa principal l'afany de França de protegir aferrissadament el port de Marsella i la seva obsoleta xarxa logística, dels seus competidors naturals, els ports de València i Barcelona, que si estiguessin connectats amb TGV podrien absorbir un volum considerable del trànsit de mercaderies provinent d'Àsia que ara mateix arriba al port de Marsella. D'altra banda, segons es va desprendre de la darrera cimera diplomàtica entre Espanya i França, es donarà prioritat a la connexió transpirinenca per tren i carretera a través d'Aragó, pel pas de Canfranc-Somport. D'aquesta manera, amb la complicitat entre Espanya i França en el retard de la construcció del ferrocarril d'altes prestacions per als Països Catalans, s'està alterant radicalment el mapa d'infraestructures que ingènuament els catalans havíem imaginat. D'una banda, els plans del Govern espanyol per a la propera dècada preveuen que l'eix ferroviari d'alta velocitat per a mercaderies no passi per Múrcia, Alacant, València i Castelló sinó que, ara que ja funciona el TGV Sevilla-Madrid-Zaragoza-Huesca, i un cop el 2007 entri en funcionament el TGV Málaga-Córdoba (juntament amb el Madrid-Valladolid), es millori la xarxa bàsica ja alliberada del trànsit de passatgers, precisament des del port d'Algeciras, passant per Bobadilla cap a Madrid, Zaragoza i Huesca, fins a l'esmentat pas fronterer de Canfranc, que connectaria amb Pau (on ja arriba el TGV francès). D'altra banda, la connexió amb TGV entre Castelló i Tarragona no té ni tan sols cap data prevista per a ser construïda, mentre es prioritza en canvi Zaragoza com a centre logístic de primer ordre. De fet, fins i tot es preveu abans el TGV Castelló-Zaragoza que no pas el Castelló-Tarragona. Vam creure ingènuament que els Països Catalans seríem un lloc de pas obligat, amb un TGV propi al llarg de tota la costa mediterrània que connectaria entre ells els ports/aeroports d'Alacant, Castelló, València, Tarragona, Barcelona, Girona i Perpinyà, i que estaria unit amb la xarxa europea de TGV a través de Montpeller, esdevenint així tot el país un node essencial a Europa i un pol d'atracció econòmica de primera magnitud. En canvi, tots els passos que van fent Espanya i França han estat, estan i estaran encaminats a deixar-nos com a simples extrems de la xarxa, com a racons abandonats, com a finals de trajecte, com a terres en procés de desertització econòmica. El cas més extrem seria, precisament, Perpinyà. L'única alternativa digna i raonable que tenim per a aturar i invertir aquest procés és la independència immediata. Amb el final de l'espoli fiscal, els Països Catalans podríem pagar en un sol any la construcció d'un TGV entre Elx i Perpinyà (uns 20.000 MEUR). Però també, amb un Estat català amb veu pròpia a la Unió Europea, la connexió de la nostra xarxa d'alta velocitat deixaria de ser només un "afer intern" d'Espanya i França i passaria al primer pla de la política econòmica europea. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Deixant amb un pam de nas l'anacrònic i esperpèntic Javier Solana, segons les dades que la Comissió Electoral de Montenegro ha donat a conèixer avui al matí, el poble de Montenegro ha dit SÍ a la independència, i ha superat fins i tot l'estúpid i temerari límit del 55% que la UE havia imposat per a reconèixer la seva independència. En 6 mesos l'independentisme ha crescut a Montenegro del 41% de les primeres enquestes, fins al 55,4% d'ahir a la anit al referèndum. Temps hi haurà per a analitzar les conseqüènces de tot plegat, temps hi haurà de veure quines seran les reaccions que hi haurà a dins de la UE sobre aquest afer, però de moment em quedo amb la immensa il·lusió pel futur que il·lumina la cara d'aquesta noia montenegrina, partidària de la independència, que ahir al vespre sortia al carrer en conèixer-se els primers sondejos. La il·lusió és el motor de l'ànima. Potser no calia dir-ho per massa evident, però no conec ningú que faci aquesta cara quan li parlen de l'Estatut aquest que votarem nosaltres d'aquí a 4 setmanetes. Només una victòria inesperada del NO, promoguda per l'independentisme català en bloc, podria generar la mateixa il·lusió en el futur, perquè per primera vegada en molt de temps els catalans ens hauríem plantat, i iniciaríem el nostre camí cap a la llibertat. I tot el planeta ho sabria. Enhorabona, Montenegro!! Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Feia setmanes que ho anava madurant. I finalment, votaré NO a aquest Estatutet colonial fet com una mandonguilla d'engrunes recollides del terra i que fa una mica més que pudor, més aviat és la putrefacció per escrit. L'opció del vot nul com a "vot independentista", sent una opció vàlida davant d'un estancament i manca d'alternatives però alhora necessitada de molts diners per a ser implementada amb garanties, personalment no crec que sigui en aquests moments l'opció més eficient per a trencar Espanya. Ara mateix s'ha de fer tot el possible per deixar políticament Espanya en estat de "shock", de paràlisi total i absoluta, fer que Espanya entri en via morta tal com Espanya ha volgut fer amb els catalans. Espanya ara mateix és un zombi leprós que a la mínima que faci un estirabot se li escaparà un braç o una cama quan menys s'ho esperi. I això passarà en molt pocs anys. Tenim una oportunitat d'or, ara mateix, amb aquest referèndum, de fer que Espanya comenci la seva putrefacció i col·lapse fins a la descomposició. Amb un Zapatero confiat que això dels estatuts dels País Valencià i de Catalunya ja estava fet... i que ja s'havia tirat a la piscina basca... Amb una cúpula d'ERC cagadeta de por fins a les calces que ha hagut de recular amenaçada per les seves pròpies bases (on encara queda dignitat política)... Amb CiU agafada a contrapeu... Amb Maragall i tot el PSC a punt d'entrar en coma polític... Amb un PP que ara ja no sabrà si dir "no", "no crític", "no sé", "ara no vull", "jo no volia"... Ara tenim una d'aquelles oportunitats que no es presenten cada dia, la de fotre una bufetada com una casa de pagès a Espanya i a tota la tribu política encaixista, i que la cara de pòker dels espanyols surti als diaris de mig planeta Terra. Què en dirien, el Wall Street Journal o el New York Times, l'endemà d'una victòria del NO (capitalitzat per l'independentisme català en bloc), a un Estatut beneït per Zapatero i la immensa majoria dels encaixistes catalans? Un NO no és un sí a l'Estatut del 30-S (com diu en Carod ara que el "sí crític" que ell volia ha quedat obsolet i fossilitzat com l'esquelet d'un dinosaure al juràssic). Un NO és un cop de puny a la taula. És un "n'estem fins al capdamunt". Si guanya el NO, que facin noves eleccions colonials, que facin el que vulguin tots plegats, però que es preparin per a l'onada independentista, perquè comença la descomposició d'Espanya. Un NO a l'Estatut és un NO a Espanya. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

No crec en les casualitats. Fa temps que m'estranyava moltíssim la paràlisi i estancament de la política basca. I ara ja ho veig tot clar.

Quina casualitat, oi?, que pràcticament l'endemà mateix de l'aprovació del text del "nou" Estatut de Catalunya a la Comissió ... justament quan el text ha quedat gairebé fixat a falta de quatre serrells, justament després d'això... ETA anuncia un alto el foc permanent i Zapatero i Ibarretxe reaccionen immediatament per a encetar el procés de pau i amb cara de saber-ho tot des de molt abans.

Els espanyols, i més encara els seus dirigents, sempre han tingut clar que el principal perill no era la possible marxa dels bascos (al cap i a la fi, gairebé no en reben diners), sinó la marxa dels catalans (que som espoliats cada any de manera escandalosa i que tenim demogràficament i geogràficament un pes molt més important). Parlant clar: estar sense els bascos (sense tots els bascos, inclosa Navarra) ja ho estan ara, a efectes pràctics. Però estar sense els catalans (sense tots els catalans, de sud a nord) Espanya no ho pot tolerar perquè se li desmunta la paradeta, es queda sense poder mantenir el nivell de vida a què s'han acostumat amb els diners procedents dels Països Catalans i de la Unió Europea.

Així doncs, la jugada està ben clara : emmerdar-ho tot ben emmerdat amb l'Estatut de Catalunya i que al final hi hagi tants pantalons abaixats com sigui possible, pactar un Estatut del País Valencià absolutament humiliant, i aleshores, l'endemà de tenir-ho ja tot ben encarriladet... encetar el procés de pau amb els bascos, parlant de coses que faran avergonyir i emmudir la nostra classe política. Perquè el procés de pau basc no existeix sense dues columnes fonamentals: l'autodeterminació (nou estàtus polític-jurídic i referèndum) i la territorialitat (inclusió de Navarra i Iparralde en les converses) , perquè recordem que el concert econòmic ja el tenen fa més de dues dècades. És a dir, resumint, negociació política d'alt nivell, conceptes d'una altra òrbita , comparats amb la vergonya col·lectiva que suposa estar parlant del 50% de l'IRPF, la gestió de l'aeroport del Prat o si els jutges han de conèixer el català. Sense comentaris.

Hi haurà molts catalans que no entendran res. D'altres que es quedaran amb cara de babaus (la majoria). I d'altres que simplement veurem una mostra més que, amb aquests polítics que tenim, no aconseguirem res més que avergonyir-nos. Hem de ser capaços de fer una neteja mental general , mirar els nostres polítics amb els ulls que es mereixen, de menyspreu, en just pagament a la seva baixesa moral, i exigir-los que si no són capaços de liderar l'empenta política que ens ha de portar a l'alliberament (que ja és prou evident que no poden fer-ho) que es vagin buscant urgentment una altra feina , si és que algú els vol contractar per a fer res. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Ja el tenim aquí. El referèndum d'independència de Montenegro es farà, si no passa res estrany, el 21 de maig de 2006. Les darreres enquestes indiquen que, dels enquestats, el 41,4% dóna suport a la independència, el 32,3% la rebutja, el 14,9% encara no ho sap i l'11,4% diu que no votarà. Fent uns senzills càlculs, per tant, si descomptem els que no votaran, i estimem que la meitat dels indecisos votarà a favor i l'altra meitat en contra, tenim que el 55,14% dels montenegrins podria votar a favor, i el 44,86% en contra. Això fins i tot satisfaria l'absurd i antidemocràtic criteri que la UE ha imposat a Montenegro, d'haver de superar el 55% en lloc del 50% com és el normal i el que s'espera en democràcia, amb un xantatge maquinat per Solana per tal de frenar l'aparició mitjançant un referèndum d'un nou Estat a Europa, la qual cosa enviaria un clar missatge, principalment a kosovars, catalans, bascos, flamencs i escocesos. A hores d'ara sembla, per tant, que els montenegrins salvaran l'obstacle. Però avui m'he fet una pregunta: què passarà a Montenegro si el 54,9% dels montenegrins vota a favor i el 45,1% hi vota en contra? Em temo que Montenegro es trobaria en un atzucac de difícil resolució. Amb un govern que desitja la independència, amb un poble que vota majoritàriament a favor de la independència, però la UE no li deixa exercir-la. Fantàstic! És aquesta l'actitud responsable que s'espera dels diplomàtics de la UE? I aquests van donant lliçons d'afavorir l'estabilitat de la regió dels Balcans, posant veritables bombes polítiques de rellotgeria? De tota manera, si una cosa està clara, malgrat els entrebancs de Solana, és que el missatge és molt més profund, i lliga amb el que arriba del Quebec. En el món occidental, una comunitat política (una nació) que vol independitzar-se, fa un referèndum i ja està. I els nostres polítics, davant de les darreres enquestes sobre el tema a Catalunya, callen com putes i mira a una altra banda. Val més que comencin a pensar en termes de contra-rellotge. El temps se'ls acaba. Si ells no fan el pas, hauran de deixar pas. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

El món ens observa, per a bé o per a mal. Qui encara pensi avui dia allò, tan delatador d'una baixa autoestima com a poble, de "ningú no ens estima" o " ningú no ens observa" al món, és que no sap o no vol saber de què va la pel·lícula, en aquest món. La conjuntura política i econòmica internacional ens pot ser favorable, però cal que ens moguem, és clar, ningú no farà l'esforç per nosaltres. El que està clar és que si seguim quiets com fins ara, ens serà desfavorable. L'enemic ens està avançant, i com deia Hèctor López Bofill al diari Avui fa uns dies a l'article "Què passa a Alemanya?", sembla que ja ha allargat els tentacles fins a una Alemanya que fa poc va ser dels primers a reconèixer Eslovènia i Croàcia. Però tal com deia Alfons Quintà, també a l'Avui, fa pocs mesos, a l'article "L'Estatut i The Wall Street Journal", la premsa anglosaxona ens està dedicant una atenció molt especial. Caldria fer un inventari complet, en un altre moment, de tot el que han dit en les darreres setmanes el Wall Street Journal, el The New York Times, el Los Angeles Times, el Financial Times, etc. però així de memòria puc enumerar que els senyals inequívocs que han arribat darrerament, mostrant-se a favor de les nostres "reivindicacions fiscals" (recordem com va començar la revolució nordamericana!), mostrant l'expectació perquè "Espanya es trenqui en un munt de microestats", dient que "tenim el dret d'intentar la independència", que "construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes", que "a l'exèrcit espanyol hi ha troglodites", comentant les sortides de to contínues de Bono per l'afer veneçolà, fent-se ressò de la manifestació del 18F, i ja no cal dir que mostrant-se obertament a favor de la independència de Kosovo i Montenegro en contra dels patètics intents unionistes de Solana, que actua més en clau espanyola que no pas en clau pacificadora als Balcans. Són massa insinuacions per a ser casualitat. Jo ja fa temps que no crec en les casualitats. Podem ser una peça fonamental en el tauler d'escacs internacional, només cal que a més d'insinuar-nos-ho ells, ens ho creguem nosaltres mateixos i tirem pel dret. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

El passat mes de novembre hi va haver a Espanya dues notícies ferroviàries que ens haurien de fer reflexionar profundament, en la mateixa línia que suggeria en els meus dos darrers articles " Espanya s'està independentitzant de nosaltres amb els nostres diners " i " L'esquerda irreversible a tot el país ". Per una banda, s'ha inaugurat ja el TGV Madrid-Toledo. I per l'altra banda es va anunciar que el TGV Madrid-Valladolid estarà acabat per al 2007 . Fantàstic. No, no són pas ingenus ni irresponsables, és simplement que Espanya s'està equipant fins a les dents , i aquí encara n'hi ha que es donaran per "satisfets" si el TGV Lleida-Barcelona arriba el 2008 i a 250km/h. Encara recordo les paraules dels nostres polítics quan se'n va fer oficial el darrer retard: "Home, què hi farem…millor que arribi tard però que arribi bé". De debò que se m'acaben les paraules per a descriure la baixesa moral dels nostres dirigents. Molt haurien de canviar les coses per tal que el TGV Lleida-Barcelona anés a 300km/h. I més encara haurien de canviar per tal que el TGV arribi a Perpinyà abans del 2010. Sembla mentida que no ens adonem encara que l'estafa d'Espanya i França és tan simple que consisteix a posar-nos la pastanaga davant dels nassos, mentre s'equipen tot l'altiplà castellà amb tecnologia punta i els ports de Marsella i Algesires deixaran en ridícul els de Barcelona i València. Sí, la percepció és correcta: ens tracten com a competidors. Practiquen una asfíxia premeditada, executen un pla perfecte. Si voleu un exemple més de tot això, recentment a la cimera franco-espanyola es va "acordar" accelerar alguns projectes prioritaris, como ara les connexions viàries i ferroviàries transpirinenques. Algun despistat es podria pensar que “evidentment” parlaven del TGV Figueres-Perpinyà. Doncs no, llegint la lletra petita, parlaven més aviat de la connexió per Canfranc i Somport (Aragó) fins a enllaçar amb Pau (Occitània). És a dir, que ja ens ho estan dient pràcticament a la cara i encara no ho volem escoltar: a mig termini la connexió ferroviària d'altes prestacions per a mercaderies entre Espanya i França es farà per l'Aragó, a nosaltres no ens volen per a res més que pagar totes aquestes obres mentre ens tenen entretinguts amb el “nostre” TGV que no connectarà Barcelona i València entre elles (això seria un error imperdonable per part d'Espanya de cara al seu macabre pla) sinó totes dues per separat amb Saragossa i Madrid. Resumint, serà un TGV lent, que arribarà 20 anys tard, i que a més no serà pas el nostre sinó que només tindrà el propòsit d'absorbir-nos una mica més, xuclar-nos fins a l'última gota de sang, a favor del territori veritablement espanyol. El nostre hauria d'anar de Perpinyà a Elx i ens el podríem pagar perfectament nosaltres solets amb els 20.000 MEUR que Espanya roba als Països Catalans en un sol any. En voleu més, sobre ferrocarrils? És públic que la nova línia 9 del metro de Barcelona té greus problemes de finançament i que els 3.000 MEUR que havia de costar en realitat es pagaran a terminis fins al 2053 (havent-hi de sumar els interessos, és clar) i que en lloc del 2007 com es va anunciar, entrarà en servei cap al 2013 segons un recent estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona. Igual de públic és que de la línia 12 , que van anunciar ja fa un anys que aniria de Sarrià a Castelldefels, ara ja només es pensa a executar el tram Sant Boi-Castelldefels (5 anys després d'anunciar-la, ara diuen que “s'ha de repensar”) i fins i tot aquest tram no té encara ni finançament a la vista com a mínim fins al 2010 . Per no parlar de la prolongació de la línia 2 de Montjuïc a la Fira-2, que estava prevista per CiU per al 2005 (riem o plorem…?) i que ara es contempla per al 2010 com a mínim. Sí, exacte, tots aquests projectes eren i són brindis al sol, per no dir directament preses de pèl a la població. Exactament igual com l'eix transversal ferroviari que Maragall i Nadal volen construir entre el 2010 i el 2020 perquè diuen que abans no es pot pagar (costarà 6.500 MEUR, equivalent a simplement uns 5 mesos de l'espoli actual que patim). O ara que el conseller Nadal anuncia tot orgullós que el Pla d'Infraestructures de Transport de Catalunya preveu uns 30.000 MEUR en 20 anys per a xarxa ferroviària, sembla que oblidi que els catalans sabem dividir: això són 1.500 MEUR cada any, és a dir, equivalent al que Espanya ens espolia en només 1 mes i mig. Però molt em temo que fins i tot això és un altre brindis al sol, perquè en tenen molts antecedents. I mentre tot això passa, la Comunitat de Madrid no es conforma amb el MetroSur (una línia de metro que uneix les poblacions del sud de Madrid, passant soterrada per camps encara inhabitats, per cert) sinó que ja està executant els MetroNorte, MetroEste i MetroOeste, com a part de “la major expansió de la història del metro de Madrid (en total uns 90kms i 80 estacions) en una sola legislatura” de la Sra. Aguirre. Una cosa així com si ara decidíssim fer, entre d'altres ampliacions de la xarxa en nomes 4 anys, un Metro-Delta del Llobregat, un Metro-Maresme i un Metro-Vallès Oriental, o un Metro-Elx/Alacant, o Metro-Reus/Tarragona. Us imagineu l'impacte positiu que això suposaria? Jo me l'imagino una mica, i els economistes més encara, per això m'emprenyo jo i s'emprenyen ells. Sabeu el que costa tota aquesta ampliació de la xarxa de metro de Madrid? Doncs uns 4.000 MEUR, és a dir, un 60% del que costaria l'eix transversal ferroviari anunciat per Maragall per al 2020, o el que és el mateix, només uns 3 mesos de l'espoli que patim actualment. Per això, quan els nostres polítics diuen que el transport públic és una prioritat absoluta, els hauria de caure la cara de vergonya quan saben que les obres ferrovàries previstes al Pla Director d'Infraestructures 2001-2010 (i ja som a mig camí) van a un ritme patètic, i totes juntes sumaven només uns 7.500 MEUR (equivalent a 6 mesos d'espoli). Sí, és normal que bulli la sang després de saber tot això. Mentrestant els nostres polítics s'omplen la boca de cofoisme. El Sr. Castells va tenir fa unes setmanes la poca vergonya de dir a TV3 que "la situació econòmica de Catalunya és francament bona", mentre d'altra banda diu que "haurem d'esperar 20 anys per a tenir un finançament semblant als bascos" i veiem que el col·lapse de la sanitat i l'ensenyament públics ja el tenim a tocar, i que les infraestructures que necessitem ja avui des de fa anys trigaran encara 15 anys en arribar com a mínim. El que ja no és tan normal és que, sabent-ne la solució, no decidim aplicar-la o exigir-la de manera fulminant. Per això, aprofitant que parlem de trens, hem de ser conscients que els nostres dirigents polítics actuals només visualitzen una via per al nostre país: una via espanyola, una via morta. Haurem de ser la gent de l'anomenada "societat civil" els que parem el tren, el canviem a una via amb futur i comencem novament a rodar, ara sí, amb plena responsabilitat i amb il·lusió. Aquest "canvi de via” significa una bandera catalana a l'ONU, el nostre Ministeri d'Economia i unes Agències Tributàries a Palma, València i Barcelona, amb el pany ja canviat i les claus ben guardades a la vora de la Mediterrània. Aquest és l'únic futur digne per als Països Catalans. Si hi renunciem ara que ho tenim a l'abast, després no ens queixem quan la nostra economia sigui com la de la Catalunya Nord: un gran geriàtric per a centreeuropeus, turisme barat, immigració descontrolada i no integrada, un 15% d'atur i els joves emigrant en massa (aleshores potser sí, en TGV) a Madrid o a París, per no dir a Alemanya, Anglaterra o Estats Units. Ara que finalment el debat sobre l'espoli fiscal és públic, ara que l'esquerda ja és visible a tot el territori, i ara que ja hi ha com a mínim un projecte concret –Catalunya Acció- per a assolir un Estat independent, és una oportunitat històrica per a arribar fins al final i esdevenir un poble adult, i poder pagar-nos nosaltres mateixos tot allò que ens farà un país modern i amb futur, començant per una xarxa ferroviària digna i adequada al país que som. Que Antoni Castells s'hagi d'empassar les seves roïnes paraules i, d'aquí a 20 anys, en lloc de tenir un "finançament autonòmic" com l'Euskadi dels 80 quan ja no caldrà, tinguem en canvi les terceres eleccions de la República Federal Catalana, i una ambaixada a totes les capitals del món. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció