Viatjar, veure món, és la manera més ràpida i fulminant d'esdevenir independentista per sempre més. Quina gran fal·làcia la dels espanyols, francesos i encaixistes (en alguns casos auto-anomenats falsament "ciutadans del món"), quan diuen que els catalans que volem la independència som tancats i anacrònics, que és perquè no hem sortit gaire de casa... He! Permeteu-me un somriure... Què millor que ser espanyols o francesos, diuen!, què millor que ser regions (colònies) d'un estat gran i "totpoderós"... HA! Permeteu-me ara ja una rialla oberta i desvergonyida! Em temo que no opinen igual portuguesos, irlandesos, neerlandesos, danesos, txecs, eslovacs, hongaresos, eslovens, croats, grecs, macedonis, búlgars, noruecs, suecs, finlandesos, lituans, letons, estonians, islandesos, austríacs ni suïssos. No són pocs, no, són la majoria! Sí, la feliç realitat és que la gran majoria dels estats d'Europa tenen menys de 12 milions d'habitants, i 12,5 milions en tenen els Països Catalans. No cal fer cap màster ni doctorat, tothom ho pot veure, només cal mirar un mapa d'Europa per a veure que algú ens està enganyant vilment des de fa molt, i que molts d'aquests estats fa 15 anys ni tan sols existien. De fet han nascut més tard que la nostra entrada a la UE (!), i molt més tard que comencéssim a saber que Espanya ens roba de forma descarada (!!) i aquí en canvi sembla que no volem veure la realitat. Molts són estats molt joves, sí, però pregunteu als seus habitants si volen tornar a formar part d'un "estat gran". Notareu a la seva mirada una certa compassió, com dient "pobres catalans, quan despertaran d'una vegada...?". Bé, doncs encara hi som a temps, però no podem badar ni un sol minut, sinó que hem de posar fil a l'agulla immediatament. He pogut veure una mica d'aquesta Europa nostra: Països Baixos, Suïssa, Anglaterra, Portugal, Itàlia, Àustria... Cadascú pot extrapolar-ho als països que hagi visitat. La sensació de pau mental, de viure en un lloc normal, de poder-se dedicar a treballar, a educar els fills, a crear empreses, a generar cultura i coneixement, a gaudir del temps lliure..., és absolutament desbordant, encoratjadora, excitant, embriagadora, és present a cada minut, t'inunda i t'envolta completament, és tan agradable que al cap de pocs dies ja t'hi voldries quedar... Si no m'hi quedo és simplement perquè casa meva és en un altre lloc, a la Mediterrània occidental, entre mar i muntanya. Elx, Perpinyà, Calaceit, Badalona, Ciutadella... això és casa meva, i no Àustria, els Països Baixos o Portugal. La sensació de voler-m'hi quedar no és tal, sinó només el desig, tan intens que gairebé fa plorar, que casa meva sigui també un lloc normal. Fa plorar, però no de ràbia, sinó més aviat d'impaciència, de desig per tal que sigui aquesta sensació el que respiri quan passegi per Amposta, Xàtiva o Eivissa. Els vols de tornada a casa sempre són durs, perquè el que desitjo és viure en un país normal, sí, però que sigui el meu!! És tan excitant la sensació de la normalitat quan la pots tastar, que voldria emportar-me fins al meu país, en una capseta, una miqueta de la llibertat dels portuguesos, de la pau dels suïssos, de la vida normal dels holandesos... El que desitjo després de veure com és un país independent de 6, 8 ó 11 milions d'habitants, i encara amb molta més força que abans, és que el meu de 12,5 milions també ho sigui. La millor manera de desitjar la independència és tastar-la, respirar-la, viure-la, ni que sigui per uns dies... Si us ho podeu permetre, viatgeu per Europa, i vegeu aquests estats erròniament anomenats "petits". Tots tenen la seva grandesa, la seva solemnitat, i tothom els respecta perquè en algun moment de la història s'ho han guanyat a pols. Viatgeu, vegeu com seria, respireu l'aroma d'aquesta pau mental, de la normalitat, de la llibertat. Com si fos un viatge en el temps, al futur proper. Com si fos una breu excursió al 2014, perquè ho tenim a l'abast de la mà, perquè si ens hi posem (però DE DEBÒ), nosaltres també ho tindrem. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció