Quan es parla de “nació”, dels Països Catalans , o del Principat de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, sovint es barregen dos conceptes diferents de nació , el jurídic-polític i el cultural-antropològic, que certament sovint estan lligats o fins i tot coincideixen, però no necessàriament sempre ni totalment. Abans es tenia clar, es parlava de “valencians de nació catalana” fent visible que una cosa era el territori i l'altra la nació-cultura. “Valencià de nació catalana” era el mateix que “natural del regne de València, de cultura catalana” .

Ara, en canvi, segons uns, la nació és el territori (per exemple, les Illes, el Principat o el País Valencià); i segons d'altres, la nació és la cultura i per tant són tots els territoris de cultura catalana. La conseqüència és evident, si cadascú anomena “nació” a una cosa diferent i en nega l'altra, serà difícil d'entendre's i gairebé impossible d'arribar a cap conclusió, seran temps i esforços perduts per a coses més útils. Gran part de l'esquizofrènia nacional que patim, a banda de la colonització espanyola i francesa, té el seu origen en aquest canvi del concepte de nació, de cultural a territorial-jurídic . Hem arribat a tal situació de confusió que les dues visions, la cultural i la històrica-jurídica (que curiosament són compatibles) protagonitzen una lluita absurda i estèril, i ens fan perdre un temps preciós que podríem dedicar a construir allò que precisament ens podrà satisfer a tots.

Això ens ha de fer reaccionar i cercar solucions. Només hi ha dues sortides a aquest atzucac: o inventem nous noms per a diferenciar bé els conceptes, o directament tirem pel dret i optem pels fets consumats, independitzant-nos i creant sense més contemplacions un Estat a la nostra mida. La primera opció ja s'ha intentat, era molt més fàcil i menys compromès, però segurament un moment més adequat per a abordar aquesta qüestió seria més a prop ja del procés constituent. Però la segona via, la dels fets consumats, la d'un Estat a mida, encara no s'ha intentat i ja és hora que ens hi posem.

L'única alternativa a construir aquest Estat català és l'espanyolització i francesització totals, és a dir, la desaparició total de la catalanitat, entesa com la manera catalana de viure, d'estructurar la societat, d'articular un Estat i de relacionar-se amb la resta del món. Hem de ficar-nos al cap d'una vegada per sempre que la solució és ben lluny d'Espanya o França: només passa per construir un Estat a la nostra mida, que es correspongui amb la visió de nosaltres mateixos i que, sobretot, satisfaci les nostres necessitats en tots els sentits. Anem a pams.

La història i la consciència col·lectiva legitimen suficientment que cada territori sigui un subjecte polític, amb personalitat jurídica pròpia. Això esdevé element clau tant per al propi procés d'alliberament (plebiscits, eleccions, declaracions dels Parlaments, etc.) com per a l'articulació del nou Estat, de caire federal o confederal , una manera d'entendre i articular un Estat que ni espanyols ni francesos ni voldran ni podran entendre mai.

I aquest substrat nacional-cultural que ens uneix, la mateixa manera d'entendre la vida, la mateixa concepció federal d'un Estat, el profund respecte a l'espai individual de les persones que ens caracteritza, la mateixa estructura socioeconòmica, un mateix teixit i problemàtiques socials, uns mateixos reptes relacionats amb la nova immigració, una mateixa geografia i problemes mediambientals, uns mateixos interessos geoestratègics en el tauler d'escacs mundial i europeu, unes mateixes necessitats legislatives generals que resolguin precisament tots aquests problemes similars, un mateix mercat cultural-lingüístic, una quantitat enorme de diners que Espanya ens roba a tots cada any…, no cadascuna d'aquestes coses sinó TOTES en conjunt, són molt més que una simple justificació, són una motivació i encoratjament enormes per a formar un Estat propi i a la nostra mida, que funcioni de forma federal i de forma eficient, precisament com no funcionen ni funcionaran mai ni Espanya ni França, perquè repeteixo, ni en saben ni ho podran entendre mai a la vida. En canvi, s e nse anar més lluny els EUA, Canadà, Suïssa o Alemanya funcionen aproximadament així.

Els dos conceptes de nació podran coexistir perfectament en aquest Estat federal o confederal, perquè aquesta és la forma que millor s'ajusta a la nostra realitat i l'única manera que es conservin totes dues visions: la combinació de les dues, una nació cultural en un Estat amb tres subjectes polítics. Cada dia extra que triguem a encetar aquest camí és un dia perdut per a tota la nostra gent, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. De nacions enterrades la història en va plena, i nosaltres no en volem ser una més. L'acció política ha de centrar-se en obrir aquest debat i divulgar sempre aquesta visió. Cal centrar les accions en fer conèixer massivament aquest model d'Estat i els seus beneficis, i començar ja a visualitzar-lo com a pas previ a la seva construcció, perquè allò que no s'imagina acaba no passant mai. Cal que els 12 milions d'habitants sàpiguen que tenim a l'abast de la mà construir un Estat propi, fet per nosaltres i a la mida de les nostres necessitats.

Avui és irresponsable ser encara un “encaixista” en qualsevol de les seves formes. Voler seguir a Espanya o França significa ser còmplice de la conversió del país en una bruta platja de Madrid o en una assolellada residència geriàtrica europea, del robatori del 10% anual del PIB (54 MEUR diaris) i del patètic futur que espera els nostres fills. El que a Espanya o França és un “no” continu esdevindria justament l'eix prioritari de la política d'aquest nou Estat: infraestructures essencials (TGV per tot l'eix mediterrani, aeroports internacionals dignes i una moderna xarxa ferroviària per tot el país), la reforma a fons de l'administració, la sanitat i l'ensenyament, la integració real dels nous immigrants, la transformació econòmica cap a la tecnologia punta i el turisme de qualitat, el reequilibri demogràfic i econòmic del territori, el desenvolupament i exportació de la cultura catalana, les relacions internacionals en igualtat de condicions amb la resta del món, etc. Qui estigui disposat a renunciar-hi, que llenci la primera pedra. Alguns ja treballem per a aconseguir-ho, i no ens aturarem.

Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció