El president dels espanyols, encantador de serps i mentider professional, José Luis Rodríguez Zapatero, ja s'ha tret la màscara. Se li va escapar una veritat el dia després del “pacte” amb el traïdor suprem de Catalunya, Artur Mas. Segons el diari El País (el seu), va dir la següent frase lapidària: “ Aquí culmina el desarrollo autonómico de Catalunya ” . Segurament encara no té ni idea de l'abast de les seves paraules... Mentrestant, les hordes de traïdors de CiU ja van també a cara descoberta. Ens tracten directament d'imbècils, recargolant la seva jugada fins a la caricatura cínica, quan ens volen fer creure que el que han fet és un pacte fantàstic i meravellós, però alhora avisen que “no durarà gaires anys”. Insuperable! Ho haurem d'agrair tot al Vell, el Mestre, que, cridat a files pels poders fàctics espanyols, ha mogut els últims fils tot guiant el seu jove “padawan” (aprenent, per als no coneixedors de Star Wars) com si d'una titella es tractés, en les fosques arts de la traïció, per a culminar la genuflexió, televisada i en mànigues de jersei, un diumenge a la tarda. Encara me'n queda un dubte: quan Homs parla de la “gallina”... es refereix al pacte, a Jordi Pujol, o a Artur Mas? L'actitud d'IC-V encara es més surrealista: “Escolta amo, et voldria donar suport, però hauries de canviar això...”. L'amo respon sense contemplacions: “No em dóna la gana!”. I el dino-Saura respon: “D'acord, et dono suport igualment” (!). Si algú hi troba un adjectiu adient, que me l'enviï, si us plau. A mi se m'acaben les paraules. I cada dia que passa, ERC està més pressionada. Vol defugir el dilema, però ja l'estan arraconant descaradament. Aviat haurà de triar, entre recuperar una mica de la dignitat perduda o conservar la menjadora dels sous dels consellers, ja no hi ha terme mig. De moment ja ha perdut la primera oportunitat d'encomanar fermesa i exemple als catalans. En lloc de deixar plantats PSC i PSOE el dia després de la humiliació pública, encara s'arrosseguen per Madrid olorant el terra per si hi ha cap engruna que es pugui recollir de la taula de l'amo. Les mans netes comencen a estan brutes de tant arrossegar-se per terra. Ja cansa. Joan Ignasi Pla, l'altre gran traïdor del moment, el cap del PSOE al País Valencià, un dia diu que recolza la unitat de la llengua i la rebaixa del llindar del 5% al 3%, i l'endemà s'abraça al PP pactant la traïció “per 25 anys més” en paraules del mateix Pla, apunyalant per l'esquena el Bloc, EUPV i ERPV, tots juntets . No volen anar junts a les eleccions? Doncs apunyalats tots junts, per ingenus, per creure-se'l. I el president aragonès, Marcelino Iglesias (per a més inri catalanoparlant i nascut a la Ribagorça), va ser tan cínic de prometre fa una pila d'anys l'oficialitat del català a la Franja de Ponent , mitjançant una llei de llengües que no arriba mai, i que ja ha avisat que només farà “opcional” l'ensenyament del català a les comarques catalanes encara sota administració aragonesa. Ni oficialitat ni res que s'hi assembli. I per si això fos poc, Iglesias ara reclama, amb la complicitat de dos traïdors més, Caterina Mieras i Pasqual Maragall, la propietat de l'art religiós originari de la Franja de Ponent, que els patriotes autòctons, encapçalats per la Institució Cultural de la Franja de Ponent, exigeixen que es quedin a la seva capital cultural i natural: Lleida. Quants ingenus hi havia encara a Catalunya i al País Valencià (i encara n'hi deu haver a les Illes, malauradament) que es creien el maleït conte de fades del PSOE , la fal·làcia de les esquerres “amigues” i “comprensives”, allò tan suat de l'Espanya federal (simètrica, assimètrica o amb bonys), plural i en colorets, que no existirà mai. Tots aquests ingenus per fi ho han tastat de primera mà: Espanya serà sempre en blanc i negre. Sempre. Fins al segle XXV. Si no ens agrada, l'única via de canvi és la de sortida. L'Espanya que faria estar mínimament còmodes als catalans menys conscienciats de tots, ja seria una autèntica aberració insuportable per als espanyols, no la tolerarien mai a la vida, vomitarien abans que acceptar-la. En aquest sentit , la frase de Rubalcaba durant la negociació estatutària és ben transparent: “Lo que pedís no os lo dará ni este gobierno, ni el siguiente, ni ningún otro en la historia de España” . Em sembla, doncs, que és un moment històric: absolutament totes les màscares que encara restaven a lloc han caigut ja. La resta (PP i satèl·lits extra-parlamentaris) ja els coneixíem massa, aquests no s'han amagat mai. Efectivament, la percepció és correcta: tots els enemics, traïdors, botiflers i col·laboracionistes, ja van tots amb la cara descoberta. I nosaltres? Però la frase de Zapatero “ aquí culmina el desarrollo autonómico ”, dibuixa el futur amb una involuntària clarividència. És evident que Zapatero volia dir que ja està, que això ja s'ha acabat, que ja n'hi ha prou, en resum, que així ens quedem per sempre més. Però la frase aquesta, ves per on, esdevindrà tota una profecia que li esclatarà als morros com un globus que s'infla massa. Temps hi haurà, de recordar-l'hi. Que en tindrem, de temps per a riure... Perquè d'aquesta mena de frustració col·lectiva o depressió nacional, si aconseguim propagar i encomanar moral de victòria per primer cop en molts segles, podem esperar amb tota probabilitat una segona “Renaixença”. Comença una altra cosa ben diferent, un veritable tsunami per a Espanya. Acaba el “desenvolupament autonòmic”, efectivament, però perquè comença el desenvolupament d'un Estat propi. Tota crisi esdevé una catarsi si s'administra i se supera amb intel·ligència. Espanyols i botiflers es pensen que les traïcions consumades a Catalunya i al País Valencià (i ja veurem el que passarà a les Illes) han estat l'últim cop de martell que clavava fins al fons l'últim clau del taüt. Però s'ha convertit, en canvi, en el soroll que ha despertat un suposat mort que no era tal, que estava en coma i que el volien matar, precisament, enterrant-lo abans d'hora..., però que contra pronòstic està obrint els ulls. Avui ja és el dia que, anem on anem, i sense necessitat de treure la conversa, ja sigui el taxista, o qui fa cua davant nostre al forn de pa, o qui parla amb un amic al metro, o qui escriu una carta al diari, o truca a la ràdio, o escriu al seu bloc, o reenvia emails com aquest... tothom n'està fins al capdamunt. Però no de la política, sinó dels nostres polítics, de la seva falta de dignitat, i d'Espanya. Aquest és el moment en què, aquella persona fins fa poc no gaire polititzada, ara crida emprenyada: “N'estic fart, d'Espanya, i d'aquesta colla!!”. I aquesta persona que canvia el xip, s'activa ja definitivament, fa cada dia més gran la bola de neu. Doncs aquesta és l'escletxa, la falca que cal aprofitar, hem de passar a l'atac ara, perquè probablement serà la darrera oportunitat. L'oasi s'ha cremat i ara ja hem fet la travessia del desert. Davant d'això, no hi ha volta enrere. Com deia Zapatero, “aquí culmina el desenvolupament autonòmic”. Perquè aquí comença el desenvolupament d'un Estat propi. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció