Novament hem assistit al que molts anomenen cínicament "la gran festa de la democràcia", quan en realitat volen dir "el gran festí de la partitocràcia". Uns diuen que han guanyat, d'altres que han resistit, o que hi han entrat, o que han pujat o fins i tot que tornaran a ser "claus". Si se'm permet la broma, jo preferiria ser martell, però hi ha de tot en aquest món. Però anem a les dades reals, i examinem amb lupa les mentides dels nostres polítics. L'any 2003 van votar 3.319.276 catalans, (el 62,54% del cens), i en aquestes eleccions colonials han votat 2.959.027 (només el 56,77%, per tant vorejant ja el 50%, i baixant...). Tot i la petita disminució del cens, a grans trets podem afirmar que uns 360.000 catalans han decidit en aquestes eleccions retirar la seva confiança a qui van votar fa 3 anys. 360.000 catalans!!! Això significa aproximadament uns 15 diputats que les piranyes del Parlament s'han repartit com si res no hagués passat. L'abstenció? Què és l'abstenció? "Connais pas"... Mentrestant circulen les lectures dels analistes polítics que es queden tan amples afirmant que hi hagut un transvassament de vots d'ERC a CiU (2 diputats), i que els 6 escons que perden el PSC i el PP es corresponen a la pujada d'ICV i l'entrada al Parlament del partit dels joglars. Però si anem a pams, i examinem ara partit per partit, veurem el que ha passat en realitat, mirarem als ulls la crua realitat de les eleccions del 2006. CiU, que afirma compulsivament que ha guanyat, en realitat ha perdut gairebé 100.000 vots! El PSC, que per uns minuts va creure que havia estat el partit més votat, ha perdut 240.000 vots, que es diu aviat! ERC, que repeteix orgullosa que ha resistit, ha perdut exactament 130.000 vots (el 25% del seu electorat!!). El PP també va dient que ha aguantat no sé què, quan en realitat ha vist com s'esfumaven 80.000 vots del 2003. ICV està exultant perquè ha fet una "pujada espectacular"... que en realitat són només 40.000 vots sobre 241.000 que ja tenia el 2003. I per últim, els joglars han obtingut si fa no fa uns 90.000 vots. Si intentem ara fer les sumes i restes d'abans, veurem que no quadren de cap de les maneres. Així, repassant els comptes, ni els 130.000 vots que perd ERC els guanya CiU (que en perd 100.000 més), ni els vots que perden PSC (240.000) i PP (80.000) van a parar tots a ICV (40.000) i joglars (90.000). És evident que aquesta anàlisi dels transvassaments no es pot fer, perquè és radicalment falsa. La realitat és una altra: que la gent retira massivament la confiança a la partitocràcia, que només ICV guanya (uns pocs) vots, i que l'entrada suposament "espectacular" dels joglars al Parlament es basa en una xifra bastant pobra. A grans trets podem resumir-ho tot plegat dient que en aquestes eleccions es tractava de veure qui perdia menys vots. Una cursa, però a l'inrevés, cap enrere com els crancs. Una subhasta a la baixa, la política en caiguda lliure. Sovint oblidem que les eleccions són per a votar per qui vols que governi. Doncs això, més evident impossible: moltíssima gent no vol que els governi ningú dels que s'hi presentaven. Els mecanismes de vot de molta gent s'han regit per "la pinça al nas", per "evitar que governi aquell altre", "pel mal menor" o simplement per "eliminació". Però els que han estat més conseqüents de tots han estat els que han votat nul, en blanc o s'han quedat a casa directament. I és que qui ha tornat a guanyar, i de llarg, ha estat l'abstenció. L'explicació a tot això no cal que anem gaire lluny a buscar-la. Les enquestes de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials dels darrers 3 anys indiquen que un 40% de catalans del Principat estan a favor de la independència, davant d'un altre 40% en contra, i un 15-20% oscil·lant d'indecisos o indiferents. Aquesta és la senzillíssima explicació al 50% d'abstenció al passat referèndum de l'Estatut rebaixat, i al 21% de vots negatius (a banda del petit % dels contraris a qualsevol grau d'autonomia). I qui ha parlat de la independència en aquesta campanya? Qui ha parlat de convocar durant la propera legislatura un referèndum d'autodeterminació, qui ho portava al seu programa electoral per escrit? Qui ha recollit els centenars de milers de veus que van clamar per la independència el passat 18 de febrer a Barcelona? QUI? La resposta és tan dura com breu: NINGÚ. Senyors analistes, no cal que busquin més lluny. La navalla d'Ockham ja talla prou: l'explicació més senzilla a uns mateixos fets acostuma a ser la correcta. El divorci entre la població i la classe política catalana té dues potes: una és la mediocritat general imperant, i l'altra és aquesta escletxa insalvable entre la voluntat d'almenys la meitat de la població i el discurs dels partits. La meitat de la població vol la independència i els partits només pensen a repartir-se les engrunes de Madrid. Com a conclusió final, i això és un avís en tota regla, o bé els partits que falsament s'autoanomenen "nacionalistes" i fins i tot "independentistes" posen a la seva agenda la independència i la convocatòria urgent d'un referèndum d'autodeterminació, o bé aquests partits hauran de deixar pas, hauran de ser escombrats, hauran de ser arraconats per a acabar podrint-se en la merda que ells mateixos han conreat. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Atenció a la frase de Joan Ridao, portaveu d'ERC al Parlament de Catalunya, apareguda a la web d'ERC el passat mes de juny: "Hem deixat clar des del primer dia que som gent sensata i que al marge que només acatem la constitució perquè no ens entusiasma, en cap moment hem proposat fer un Estatut inconstitucional sinó una lectura el més amplia, el més generosa i el més federal possible de la constitució espanyola". Estem sobrepassant el límit esperpèntic a partir del qual els nostres polítics ja perden tota la vergonya i credibilitat que encara els pugui quedar. El "nou" estatut del País Valencià és espanyolament inconstitucional, i el "nou" finançament proposat per a Catalunya (sí, aquest tan "ambiciós" que proposa que d'aquí a 10 anys ens comencin a robar la meitat...) resulta que també és espanyolament inconstitucional. El missatge és ben clar: tot allò que pugui significar un mínim avenç, per a qualsevol territori dels Països Catalans i que no sigui una miserable engruna, és espanyolament inconstitucional . A veure quan despertem d'una punyetera vegada: tot el que els Països Catalans necessiten per a tenir un present i un futur dignes és perfectament constitucional, però això sí, només si ho fem a la nostra Constitució. Exigim als nostres polítics, de tots els partits, que van per la vida parlant de "constitució" i de "constitucionalitat", que hi afegeixin l'adjectiu "espanyol" per a clarificar conceptes, que ens diguin tota la veritat . Per què no ho fan? Perquè són covards? Perquè no hi veuen més enllà? O perquè se senten còmodes col·laborant amb l'enemic, per tal de mantenir el seu sou? Si tot el que necessitem és espanyolament inconstitucional, que ho diguin així, tal qual: "el que necessitem no té cabuda a Espanya". Es una frase ben simple, oi? Una frase que tothom pot entendre. Que aprofitin els minuts de televisió que tenen per a repetir-la. És tot el que la gent necessita escoltar. La gent és prou intel·ligent per a treure'n conclusions. Si el que necessitem no té cabuda a Espanya, no hem de renunciar al que necessitem, sinó marxar d'Espanya . Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Encara que no ho sembli, el Sr. Antoni Soy és professor d'economia aplicada de la UB , a més de president del consell assessor municipal d'ERC. Cito textualment paraules seves d'un article d'opinió al Diari AVUI del 18 d'agost de 2005 ( http://www.avui.com/avui/diari/05/ago/18/46585.htm): "El model de finançament de la proposta del nou Estatut és potent i ambiciós. Queda clarament establert que, en 15 anys, arribarem al concert econòmic i, en 10 anys, a disminuir a la meitat el dèficit fiscal de Catalunya. Però és també una proposta realista i responsable". Anem a pams. Primer, Sr. Soy, què tal si traduïm què vol dir tot això, per tal que la gent ho entengui? Actualment al Principat de Catalunya tenim un dèficit fiscal del voltant del 10% del PIB, tot i que hi ha anys com el 2002 en què aquest percentatge va ser fins i tot superior (11,6% del PIB). Posem un 10%, ja no ve d'aquí, oi Sr. Soy? La proposta de la qual tantes meravelles en canta diu, doncs, que d'aquí a 10 anys (es diu aviat i se sent profund, 10 anys!!) el dèficit fiscal serà del 5%. Ho he entès bé, oi? Ara és del voltant del 10%, aleshores l'any 2015 ens robaran "només" el 5%, és a dir, passarem de que ens robin una bestiesa a que ens robin mitja bestiesa, i encara serem tan imbècils com per a estar-ne contents perquè... és clar, va ser la nostra proposta!! La proposta no és pas que no ens robin res en absolut, o que ens retornin part del que ens han robat durant més de 20 anys, no. La proposta "ambiciosa" és, directament, que ens robin la meitat a partir de l'any 2015!! Ambiciosa?? Què esmorzen els nostres polítics, que els falta energia? Sí, crec que ho he entès bé: amb aquesta "proposta potent i ambiciosa" donem permís explícit per tal que Espanya ens robi impunement durant 10 anys més, i a partir dels 10 anys, que ens robin només la meitat. Té present la gent del nostre país el que vol dir un robatori del 10% del PIB, any rere any? No, perquè els nostres polítics no ho expliquen mai. Unes breus equivalències en seran il·lustratives i clarificadores. Vol dir que vola cada dia un hospital comarcal i que no el tindrem mai. Vol dir que podríem gairebé duplicar el pressupost anual de la Generalitat , o que tots aquests impostos no s'haguessin de pagar i la gent els tingués a les seves mans per a la seva vida diària. Vol dir que només que no ens deixéssim robar simplement durant 1 any, podríem pagar-nos nosaltres solets i sense pidolar un TGV de Perpinyà a Elx. Vol dir tot això, ANY RERE ANY!! És a dir, que la proposta suposadament "ambiciosa i potent" segons el Sr. Soy farà que, a partir del 2015, ens robaran només un hospital comarcal cada 2 dies (en lloc de cada dia), o un TGV de Perpinyà a Elx cada 2 anys (en lloc de cada any). I d'això el Sr. Soy en diu "proposta potent i ambiciosa"... N'estic meravellat, de la seva capacitat de vendre motos que cauen a trossos. S'hi pot anar acostumant el Sr. Soy, perquè a partir d'ara hi haurà gent que s'encarregarà de traduir aquestes frases al llenguatge que tothom entendrà. Si ERC, CiU o ICV no volen quedar retratats (els altres ja estan prou retratats fa molt de temps, inclòs el Sr. Castells, expert en aquests temes i actual Botifler d'Economia) a partir d'ara només els quedarà una sortida: realment ser potents i ambiciosos, ser realistes i responsables, és a dir, deixar definitivament el maleït vici de l'encaixisme. Quan el Sr. Soy diu que aquesta proposta és "potent i ambiciosa" donada l'actual composició del Parlament, potser en realitat està dient que és el màxim que ells se senten capaços d'aconseguir. O fins i tot podria voler dir que a dins d'Espanya això és el màxim que es podrà aconseguir mai. I mireu, això ja m'ho crec més. Podrien ser almenys honestos i explicar-ho així, com a mínim conservarien la vergonya i la credibilitat, i la gent sabria a què estem jugant exactament. D'altra banda, el Sr. Soy és professor universitari d'economia aplicada. No sé què deu ensenyar als seus alumnes, però estic convençut que com a economista coneix bé el concepte de "cost d'oportunitat ". Per tant estic convençut que el Sr. Soy s'adona perfectament del que significa deixar-nos robar durant 10 anys més aquesta absoluta bestiesa que ens roba Espanya, encara i des de fa més de 20 anys (per obra i gràcia d'en Miquel Roca , un grandíssim irresponsable). 10 anys més de robatori descomunal, 10 anys més de ser una colònia espoliada, signifiquen simplement no poder fer en els propers anys moltes coses que hem de fer , significa deixar de fer moltes coses que són imprescindibles ara, que ja ho eren fa 10 anys i que òbviament ho seran molt més d'aquí a 10 anys . Significa deixar de preparar-nos per al futur immediat, perdre el tren de la transformació econòmica cap a l'alta tecnologia, i alhora el col·lapse dels serveis socials. Significa, en poques paraules, que molts dels nostres fills hauran d'emigrar per a tenir un futur digne i poder donar-lo també als seus fills. Com ja ha passat a la Catalunya Nord , com ja està passant a moltes zones del País Valencià, de les Illes i de Catalunya, i com ja comença a passar amb els professionals de l'alta tecnologia a les mateixes ciutats de València i Barcelona. Ell potser no, el Sr. Soy segurament seguirà de professor a la UB o tindrà algun càrrec al govern amb un sou que li pagarem entre tots, però a la resta què ens proposa que fem d'aquí a 10 anys? Emigrar a Londres? París? Dublín? Munic? O potser Madrid? O la seva proposta potent i ambiciosa significa fer de cambrer a la vora de la platja, o posar una immobiliària al Pirineu? I després el remat final. El concert econòmic, d'aquí a 15 anys...? He llegit bé...? 15 anys?? És a dir, 40 anys després (que es diu també aviat i se sent més profund encara, 40 anys!!) que els bascos disposen de la clau de la caixa dels seus impostos i ho estan aprofitant per a transformar la seva economia de forma tan impecable que fins i tot ha estat guardonada internacionalment. 40 anys, se n'adona el Sr. Soy? 40 anys és pràcticament el mateix que van durar el franquisme o la guerra freda, tota una eternitat. D'aquí a 15 anys, als Països Catalans no quedarà gaire més que sol, platja i muntanya, turistes d'espardenya i entrepà, i gent gran de tota Europa esperant a morir-se una mica més a gust que no pas a Dortmund o a Liverpool. Però ell, el Sr. Soy, d'això en diu ser "realista i responsable". Responsable...? Com a màxim serà responsable d'un gran error i d'una lenta agonia sense volta enrere. Pel que fa al nostre futur, aquesta proposta és profundament irresponsable. No nego que hi hagi molta gent de bona fe d'ERC o de CiU o d'ICV que pensi sincerament que aquest camí ens dóna alguna oportunitat, que ens dóna una mica d'aire i que només és un pas. Pensem-ho fredament: el mateix van dir el 1978. Algú creu que un cop aconseguit això (si mai s'aconseguís, que està per veure encara), aquests polítics ens diran de seguida que cal anar molt més enllà encara? Jo estic convençut que no, que ens intentaren vendre la moto fins i tot després d'haver-la comprat, per tal de justificar la seva actuació passada. I així successivament, fins al final de l'agonia. Jo no hi penso col·laborar. A Espanya aquest és l'únic futur que ens espera als catalans, a tots els Països Catalans: ser una gran platja a l'estiu, que a l'hivern farà també les funcions de residència de la tercera edat europea. Un veritable desert industrial i tecnològic. Però encara tenim una oportunitat, i és que si ens posem a treballar des de ja i de forma decidida per construir un Estat propi, d'aquí a 10 anys, en aquest 2015 que diu el Sr. Soy, podríem parlar d'ingrés a l'ONU en lloc de passar a que "ens robin la meitat". El Sr. Soy diria probablement que aquesta proposta no és "realista", ves què hi farem, però com a mínim no podrà negar mai que és ambiciosa i potent. I responsable. Ara sí, responsable del futur dels catalans. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció