El diumenge 21 de maig de 2006, la República de Montenegro (650.000 hab.) va votar majoritàriament SÍ al seu referèndum d'independència respecte a la federació amb Sèrbia. Només 2 setmanes després, el dia 3 de juny, la mateixa Sèrbia ja va reconèixer formalment la independència de Montenegro. I escassament 4 setmanes després, la República de Montenegro va ingressar ahir a l'ONU com al seu 192è membre de ple dret, després que la UE, els EUA i Rússia ja havien reconegut formalment el nou Estat balcànic, i que països com Eslovènia fins i tot ja hi haguessin enviat ambaixadors. Per tant, tot el procés s'ha fet amb total normalitat i en només 6 setmanes. El president de Montenegro, Filip Vujanovic, el ministre d'Afers Exteriors, Miodrag Vlahovic, i el representant davant de l'ONU, Nebojsa Kaludjerovic, van prendre possessió dels seus nous seients, al costat de la delegació de Mongòlia, com els correspon per ordre alfabètic. L'esdeveniment va concloure amb la cerimònia d'alçament de la seva bandera, amb l'àliga daurada de dos caps amb fons vermell. La seva entrada a l'ONU significa que el món reconeix Montenegro com a nació independent. El president de l'Assemblea General, Jan Eliasson, va dir davant del seu secretari general, Kofi Annan, que era "un gran honor i un plaer, en aquesta històrica ocasió, donar la benvinguda a la República de Montenegro com a nou membre de les Nacions Unides", i va lloar "l'exercici democràtic que li ha permès fer la transició a país sobirà i independent" i va afirmar que "Montenegro ha donat un important exemple". Malgrat les maniobres intimidatòries de Belgrad, tot sembla indicar que Kosovo serà el 193è membre a ingressar-hi ben aviat, al 2007. L'exquisida normalitat del procés a Montenegro i l'acollida de tota la comunitat internacional evidencia que és exclusivament una decisió dels catalans que siguem el 194è Estat a esdevenir membre de ple dret de l'ONU i que, per tant, la nostra bandera amb quatre barres vermelles sobre fons d'or també hi sigui alçada, i la nostra delegació prengui possessió dels seus seients ben a prop de la del Canadà. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Deixant amb un pam de nas l'anacrònic i esperpèntic Javier Solana, segons les dades que la Comissió Electoral de Montenegro ha donat a conèixer avui al matí, el poble de Montenegro ha dit SÍ a la independència, i ha superat fins i tot l'estúpid i temerari límit del 55% que la UE havia imposat per a reconèixer la seva independència. En 6 mesos l'independentisme ha crescut a Montenegro del 41% de les primeres enquestes, fins al 55,4% d'ahir a la anit al referèndum. Temps hi haurà per a analitzar les conseqüènces de tot plegat, temps hi haurà de veure quines seran les reaccions que hi haurà a dins de la UE sobre aquest afer, però de moment em quedo amb la immensa il·lusió pel futur que il·lumina la cara d'aquesta noia montenegrina, partidària de la independència, que ahir al vespre sortia al carrer en conèixer-se els primers sondejos. La il·lusió és el motor de l'ànima. Potser no calia dir-ho per massa evident, però no conec ningú que faci aquesta cara quan li parlen de l'Estatut aquest que votarem nosaltres d'aquí a 4 setmanetes. Només una victòria inesperada del NO, promoguda per l'independentisme català en bloc, podria generar la mateixa il·lusió en el futur, perquè per primera vegada en molt de temps els catalans ens hauríem plantat, i iniciaríem el nostre camí cap a la llibertat. I tot el planeta ho sabria. Enhorabona, Montenegro!! Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Ja el tenim aquí. El referèndum d'independència de Montenegro es farà, si no passa res estrany, el 21 de maig de 2006. Les darreres enquestes indiquen que, dels enquestats, el 41,4% dóna suport a la independència, el 32,3% la rebutja, el 14,9% encara no ho sap i l'11,4% diu que no votarà. Fent uns senzills càlculs, per tant, si descomptem els que no votaran, i estimem que la meitat dels indecisos votarà a favor i l'altra meitat en contra, tenim que el 55,14% dels montenegrins podria votar a favor, i el 44,86% en contra. Això fins i tot satisfaria l'absurd i antidemocràtic criteri que la UE ha imposat a Montenegro, d'haver de superar el 55% en lloc del 50% com és el normal i el que s'espera en democràcia, amb un xantatge maquinat per Solana per tal de frenar l'aparició mitjançant un referèndum d'un nou Estat a Europa, la qual cosa enviaria un clar missatge, principalment a kosovars, catalans, bascos, flamencs i escocesos. A hores d'ara sembla, per tant, que els montenegrins salvaran l'obstacle. Però avui m'he fet una pregunta: què passarà a Montenegro si el 54,9% dels montenegrins vota a favor i el 45,1% hi vota en contra? Em temo que Montenegro es trobaria en un atzucac de difícil resolució. Amb un govern que desitja la independència, amb un poble que vota majoritàriament a favor de la independència, però la UE no li deixa exercir-la. Fantàstic! És aquesta l'actitud responsable que s'espera dels diplomàtics de la UE? I aquests van donant lliçons d'afavorir l'estabilitat de la regió dels Balcans, posant veritables bombes polítiques de rellotgeria? De tota manera, si una cosa està clara, malgrat els entrebancs de Solana, és que el missatge és molt més profund, i lliga amb el que arriba del Quebec. En el món occidental, una comunitat política (una nació) que vol independitzar-se, fa un referèndum i ja està. I els nostres polítics, davant de les darreres enquestes sobre el tema a Catalunya, callen com putes i mira a una altra banda. Val més que comencin a pensar en termes de contra-rellotge. El temps se'ls acaba. Si ells no fan el pas, hauran de deixar pas. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

El món ens observa, per a bé o per a mal. Qui encara pensi avui dia allò, tan delatador d'una baixa autoestima com a poble, de "ningú no ens estima" o " ningú no ens observa" al món, és que no sap o no vol saber de què va la pel·lícula, en aquest món. La conjuntura política i econòmica internacional ens pot ser favorable, però cal que ens moguem, és clar, ningú no farà l'esforç per nosaltres. El que està clar és que si seguim quiets com fins ara, ens serà desfavorable. L'enemic ens està avançant, i com deia Hèctor López Bofill al diari Avui fa uns dies a l'article "Què passa a Alemanya?", sembla que ja ha allargat els tentacles fins a una Alemanya que fa poc va ser dels primers a reconèixer Eslovènia i Croàcia. Però tal com deia Alfons Quintà, també a l'Avui, fa pocs mesos, a l'article "L'Estatut i The Wall Street Journal", la premsa anglosaxona ens està dedicant una atenció molt especial. Caldria fer un inventari complet, en un altre moment, de tot el que han dit en les darreres setmanes el Wall Street Journal, el The New York Times, el Los Angeles Times, el Financial Times, etc. però així de memòria puc enumerar que els senyals inequívocs que han arribat darrerament, mostrant-se a favor de les nostres "reivindicacions fiscals" (recordem com va començar la revolució nordamericana!), mostrant l'expectació perquè "Espanya es trenqui en un munt de microestats", dient que "tenim el dret d'intentar la independència", que "construccions polítiques més petites tendeixen a ser més democràtiques i pròsperes", que "a l'exèrcit espanyol hi ha troglodites", comentant les sortides de to contínues de Bono per l'afer veneçolà, fent-se ressò de la manifestació del 18F, i ja no cal dir que mostrant-se obertament a favor de la independència de Kosovo i Montenegro en contra dels patètics intents unionistes de Solana, que actua més en clau espanyola que no pas en clau pacificadora als Balcans. Són massa insinuacions per a ser casualitat. Jo ja fa temps que no crec en les casualitats. Podem ser una peça fonamental en el tauler d'escacs internacional, només cal que a més d'insinuar-nos-ho ells, ens ho creguem nosaltres mateixos i tirem pel dret. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció