Publicat al diari digital Directe.cat Hi ha essencialment dues maneres de viure la vida: vegetar fins a la mort veient-les venir, tot esperant si mai arriba un cop de sort; o bé prendre consciència de la pròpia capacitat i, per tant, de la responsabilitat que aquesta implica, i agafar les regnes de la pròpìa vida per tal de transformar la realitat, la nostra i la de qui ens envolta. De manera anàloga, hi ha essencialment dues maneres de fer política: la demoscòpia, esperar que el poble en massa demani una cosa per a, només aleshores i gairebé a contracor, fer-la; o bé el lideratge, ser conscient de la significació pública i de la pròpia capacitat i responsabilitat de transformar la societat, sent el primer a tirar del carro per tal d'assolir els objectius desitjats. L’actual nomenklatura catalana ha triat la demoscòpia. Potser per por, potser per traïció, potser maquiavèl·licament tot esperant que la nova generació els superem i que la història els col·loqui al seu lloc. Poc n’importen ja les raons. El seu temps ja és passat, són història. Cal deixar enrere un Sr. Pujol que només diu allò que és evident i un cop ja ha passat, i un Sr. Carod que justifica totes les seves renúncies amb les enquestes i els pocs vots que diu que el poble li dóna (convindria que recordés que allò de “feu-me confiança” només funciona una sola vegada). Calen nous líders que per damunt de tot ens facin sentir vius i capaços, encomanin esperança i fins i tot certesa d’un futur millor, comuniquin la seva visió, i ho posin fàcil per a seguir-los. Que no calgui empényer-los gairebé en contra de la seva voluntat, que no facin sentir culpable el poble ni esperin que aquest faci tota la feina, sinó que siguin justament els creadors d’una nova realitat cap a la qual simplement calgui deixar-se conduir amb naturalitat. L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen amb una minoria transformadora que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien el canvi però el fan quallar. La tercera onada és el gruix del poble, que només abraça un canvi quan és evident que ja no serà cap raresa d’una minoria i, d’aquesta manera, fa que finalment succeeixi. Sempre queda un cert residu que només assimila un canvi quan ja s’ha produït i quan, de fet, el següent canvi ja s’ha iniciat. La missió de les elits dirigents d’una nació és ser conscients de la seva importància i responsabilitat per tal d’assolir els objectius marcats utilitzant els mitjans disponibles. Esdevenir la punta de llança, la primera onada, la minoria transformadora i persuasiva, això és el lideratge. I més encara en una societat com la nostra que ja està acabant la maduració del procés de secessió, que no és ni un joc de nens ni un frívol somni d’una nit d’estiu. Em ve a la memòria el famós crit de batalla dels comandaments israelians: “darrera meu, seguiu-me!” (i no pas “endavant!”). Tota una apologia del lideratge i de l’exemple. Cal posar-se al capdavant. La moral és essencial, i la manera més poderosa d’augmentar-la i propagar-la és precisament mitjançant l’exemple. La por s’encomana, però la moral de victòria també, i és per això que pot guanyar la batalla. Fer que les coses passin és una actitud vital, totalment contraposada a esperar que les coses passin. O és la brúixola que de forma natural guia totes les nostres accions i decisions, o bé ni tan sols s’entén tanta “despesa inútil” d’energia. En casos extrems ni tan sols es tolera, s’arriba a acusar de temerari aquell que és a punt de demostrar la pròpia incapacitat, i s’esgrimeix aquest argument per a justificar fins i tot una traïció “pel bé de tots”. Visionari o retardatari. Creador o espectador. Aquest és el dilema, i els fets demostren dia a dia què ha triat cadascú. Ser polític implica ser conscient que la teva tria afecta tot el poble. Ser polític implica que no n’hi ha prou amb dir que es voldria una cosa, sinó que cal deixar-se la pell per tal de fer-la realitat. Perquè hi ha una diferència abismal entre conèixer el camí i recórrer el camí. Cal fer que les coses passin. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”. Doncs això. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Novament hem assistit al que molts anomenen cínicament "la gran festa de la democràcia", quan en realitat volen dir "el gran festí de la partitocràcia". Uns diuen que han guanyat, d'altres que han resistit, o que hi han entrat, o que han pujat o fins i tot que tornaran a ser "claus". Si se'm permet la broma, jo preferiria ser martell, però hi ha de tot en aquest món. Però anem a les dades reals, i examinem amb lupa les mentides dels nostres polítics. L'any 2003 van votar 3.319.276 catalans, (el 62,54% del cens), i en aquestes eleccions colonials han votat 2.959.027 (només el 56,77%, per tant vorejant ja el 50%, i baixant...). Tot i la petita disminució del cens, a grans trets podem afirmar que uns 360.000 catalans han decidit en aquestes eleccions retirar la seva confiança a qui van votar fa 3 anys. 360.000 catalans!!! Això significa aproximadament uns 15 diputats que les piranyes del Parlament s'han repartit com si res no hagués passat. L'abstenció? Què és l'abstenció? "Connais pas"... Mentrestant circulen les lectures dels analistes polítics que es queden tan amples afirmant que hi hagut un transvassament de vots d'ERC a CiU (2 diputats), i que els 6 escons que perden el PSC i el PP es corresponen a la pujada d'ICV i l'entrada al Parlament del partit dels joglars. Però si anem a pams, i examinem ara partit per partit, veurem el que ha passat en realitat, mirarem als ulls la crua realitat de les eleccions del 2006. CiU, que afirma compulsivament que ha guanyat, en realitat ha perdut gairebé 100.000 vots! El PSC, que per uns minuts va creure que havia estat el partit més votat, ha perdut 240.000 vots, que es diu aviat! ERC, que repeteix orgullosa que ha resistit, ha perdut exactament 130.000 vots (el 25% del seu electorat!!). El PP també va dient que ha aguantat no sé què, quan en realitat ha vist com s'esfumaven 80.000 vots del 2003. ICV està exultant perquè ha fet una "pujada espectacular"... que en realitat són només 40.000 vots sobre 241.000 que ja tenia el 2003. I per últim, els joglars han obtingut si fa no fa uns 90.000 vots. Si intentem ara fer les sumes i restes d'abans, veurem que no quadren de cap de les maneres. Així, repassant els comptes, ni els 130.000 vots que perd ERC els guanya CiU (que en perd 100.000 més), ni els vots que perden PSC (240.000) i PP (80.000) van a parar tots a ICV (40.000) i joglars (90.000). És evident que aquesta anàlisi dels transvassaments no es pot fer, perquè és radicalment falsa. La realitat és una altra: que la gent retira massivament la confiança a la partitocràcia, que només ICV guanya (uns pocs) vots, i que l'entrada suposament "espectacular" dels joglars al Parlament es basa en una xifra bastant pobra. A grans trets podem resumir-ho tot plegat dient que en aquestes eleccions es tractava de veure qui perdia menys vots. Una cursa, però a l'inrevés, cap enrere com els crancs. Una subhasta a la baixa, la política en caiguda lliure. Sovint oblidem que les eleccions són per a votar per qui vols que governi. Doncs això, més evident impossible: moltíssima gent no vol que els governi ningú dels que s'hi presentaven. Els mecanismes de vot de molta gent s'han regit per "la pinça al nas", per "evitar que governi aquell altre", "pel mal menor" o simplement per "eliminació". Però els que han estat més conseqüents de tots han estat els que han votat nul, en blanc o s'han quedat a casa directament. I és que qui ha tornat a guanyar, i de llarg, ha estat l'abstenció. L'explicació a tot això no cal que anem gaire lluny a buscar-la. Les enquestes de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials dels darrers 3 anys indiquen que un 40% de catalans del Principat estan a favor de la independència, davant d'un altre 40% en contra, i un 15-20% oscil·lant d'indecisos o indiferents. Aquesta és la senzillíssima explicació al 50% d'abstenció al passat referèndum de l'Estatut rebaixat, i al 21% de vots negatius (a banda del petit % dels contraris a qualsevol grau d'autonomia). I qui ha parlat de la independència en aquesta campanya? Qui ha parlat de convocar durant la propera legislatura un referèndum d'autodeterminació, qui ho portava al seu programa electoral per escrit? Qui ha recollit els centenars de milers de veus que van clamar per la independència el passat 18 de febrer a Barcelona? QUI? La resposta és tan dura com breu: NINGÚ. Senyors analistes, no cal que busquin més lluny. La navalla d'Ockham ja talla prou: l'explicació més senzilla a uns mateixos fets acostuma a ser la correcta. El divorci entre la població i la classe política catalana té dues potes: una és la mediocritat general imperant, i l'altra és aquesta escletxa insalvable entre la voluntat d'almenys la meitat de la població i el discurs dels partits. La meitat de la població vol la independència i els partits només pensen a repartir-se les engrunes de Madrid. Com a conclusió final, i això és un avís en tota regla, o bé els partits que falsament s'autoanomenen "nacionalistes" i fins i tot "independentistes" posen a la seva agenda la independència i la convocatòria urgent d'un referèndum d'autodeterminació, o bé aquests partits hauran de deixar pas, hauran de ser escombrats, hauran de ser arraconats per a acabar podrint-se en la merda que ells mateixos han conreat. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Feia setmanes que ho anava madurant. I finalment, votaré NO a aquest Estatutet colonial fet com una mandonguilla d'engrunes recollides del terra i que fa una mica més que pudor, més aviat és la putrefacció per escrit. L'opció del vot nul com a "vot independentista", sent una opció vàlida davant d'un estancament i manca d'alternatives però alhora necessitada de molts diners per a ser implementada amb garanties, personalment no crec que sigui en aquests moments l'opció més eficient per a trencar Espanya. Ara mateix s'ha de fer tot el possible per deixar políticament Espanya en estat de "shock", de paràlisi total i absoluta, fer que Espanya entri en via morta tal com Espanya ha volgut fer amb els catalans. Espanya ara mateix és un zombi leprós que a la mínima que faci un estirabot se li escaparà un braç o una cama quan menys s'ho esperi. I això passarà en molt pocs anys. Tenim una oportunitat d'or, ara mateix, amb aquest referèndum, de fer que Espanya comenci la seva putrefacció i col·lapse fins a la descomposició. Amb un Zapatero confiat que això dels estatuts dels País Valencià i de Catalunya ja estava fet... i que ja s'havia tirat a la piscina basca... Amb una cúpula d'ERC cagadeta de por fins a les calces que ha hagut de recular amenaçada per les seves pròpies bases (on encara queda dignitat política)... Amb CiU agafada a contrapeu... Amb Maragall i tot el PSC a punt d'entrar en coma polític... Amb un PP que ara ja no sabrà si dir "no", "no crític", "no sé", "ara no vull", "jo no volia"... Ara tenim una d'aquelles oportunitats que no es presenten cada dia, la de fotre una bufetada com una casa de pagès a Espanya i a tota la tribu política encaixista, i que la cara de pòker dels espanyols surti als diaris de mig planeta Terra. Què en dirien, el Wall Street Journal o el New York Times, l'endemà d'una victòria del NO (capitalitzat per l'independentisme català en bloc), a un Estatut beneït per Zapatero i la immensa majoria dels encaixistes catalans? Un NO no és un sí a l'Estatut del 30-S (com diu en Carod ara que el "sí crític" que ell volia ha quedat obsolet i fossilitzat com l'esquelet d'un dinosaure al juràssic). Un NO és un cop de puny a la taula. És un "n'estem fins al capdamunt". Si guanya el NO, que facin noves eleccions colonials, que facin el que vulguin tots plegats, però que es preparin per a l'onada independentista, perquè comença la descomposició d'Espanya. Un NO a l'Estatut és un NO a Espanya. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

No crec en les casualitats. Fa temps que m'estranyava moltíssim la paràlisi i estancament de la política basca. I ara ja ho veig tot clar.

Quina casualitat, oi?, que pràcticament l'endemà mateix de l'aprovació del text del "nou" Estatut de Catalunya a la Comissió ... justament quan el text ha quedat gairebé fixat a falta de quatre serrells, justament després d'això... ETA anuncia un alto el foc permanent i Zapatero i Ibarretxe reaccionen immediatament per a encetar el procés de pau i amb cara de saber-ho tot des de molt abans.

Els espanyols, i més encara els seus dirigents, sempre han tingut clar que el principal perill no era la possible marxa dels bascos (al cap i a la fi, gairebé no en reben diners), sinó la marxa dels catalans (que som espoliats cada any de manera escandalosa i que tenim demogràficament i geogràficament un pes molt més important). Parlant clar: estar sense els bascos (sense tots els bascos, inclosa Navarra) ja ho estan ara, a efectes pràctics. Però estar sense els catalans (sense tots els catalans, de sud a nord) Espanya no ho pot tolerar perquè se li desmunta la paradeta, es queda sense poder mantenir el nivell de vida a què s'han acostumat amb els diners procedents dels Països Catalans i de la Unió Europea.

Així doncs, la jugada està ben clara : emmerdar-ho tot ben emmerdat amb l'Estatut de Catalunya i que al final hi hagi tants pantalons abaixats com sigui possible, pactar un Estatut del País Valencià absolutament humiliant, i aleshores, l'endemà de tenir-ho ja tot ben encarriladet... encetar el procés de pau amb els bascos, parlant de coses que faran avergonyir i emmudir la nostra classe política. Perquè el procés de pau basc no existeix sense dues columnes fonamentals: l'autodeterminació (nou estàtus polític-jurídic i referèndum) i la territorialitat (inclusió de Navarra i Iparralde en les converses) , perquè recordem que el concert econòmic ja el tenen fa més de dues dècades. És a dir, resumint, negociació política d'alt nivell, conceptes d'una altra òrbita , comparats amb la vergonya col·lectiva que suposa estar parlant del 50% de l'IRPF, la gestió de l'aeroport del Prat o si els jutges han de conèixer el català. Sense comentaris.

Hi haurà molts catalans que no entendran res. D'altres que es quedaran amb cara de babaus (la majoria). I d'altres que simplement veurem una mostra més que, amb aquests polítics que tenim, no aconseguirem res més que avergonyir-nos. Hem de ser capaços de fer una neteja mental general , mirar els nostres polítics amb els ulls que es mereixen, de menyspreu, en just pagament a la seva baixesa moral, i exigir-los que si no són capaços de liderar l'empenta política que ens ha de portar a l'alliberament (que ja és prou evident que no poden fer-ho) que es vagin buscant urgentment una altra feina , si és que algú els vol contractar per a fer res. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Atenció a la frase de Joan Ridao, portaveu d'ERC al Parlament de Catalunya, apareguda a la web d'ERC el passat mes de juny: "Hem deixat clar des del primer dia que som gent sensata i que al marge que només acatem la constitució perquè no ens entusiasma, en cap moment hem proposat fer un Estatut inconstitucional sinó una lectura el més amplia, el més generosa i el més federal possible de la constitució espanyola". Estem sobrepassant el límit esperpèntic a partir del qual els nostres polítics ja perden tota la vergonya i credibilitat que encara els pugui quedar. El "nou" estatut del País Valencià és espanyolament inconstitucional, i el "nou" finançament proposat per a Catalunya (sí, aquest tan "ambiciós" que proposa que d'aquí a 10 anys ens comencin a robar la meitat...) resulta que també és espanyolament inconstitucional. El missatge és ben clar: tot allò que pugui significar un mínim avenç, per a qualsevol territori dels Països Catalans i que no sigui una miserable engruna, és espanyolament inconstitucional . A veure quan despertem d'una punyetera vegada: tot el que els Països Catalans necessiten per a tenir un present i un futur dignes és perfectament constitucional, però això sí, només si ho fem a la nostra Constitució. Exigim als nostres polítics, de tots els partits, que van per la vida parlant de "constitució" i de "constitucionalitat", que hi afegeixin l'adjectiu "espanyol" per a clarificar conceptes, que ens diguin tota la veritat . Per què no ho fan? Perquè són covards? Perquè no hi veuen més enllà? O perquè se senten còmodes col·laborant amb l'enemic, per tal de mantenir el seu sou? Si tot el que necessitem és espanyolament inconstitucional, que ho diguin així, tal qual: "el que necessitem no té cabuda a Espanya". Es una frase ben simple, oi? Una frase que tothom pot entendre. Que aprofitin els minuts de televisió que tenen per a repetir-la. És tot el que la gent necessita escoltar. La gent és prou intel·ligent per a treure'n conclusions. Si el que necessitem no té cabuda a Espanya, no hem de renunciar al que necessitem, sinó marxar d'Espanya . Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Quan es parla de “nació”, dels Països Catalans , o del Principat de Catalunya, del País Valencià, de les Illes Balears i Pitiüses, sovint es barregen dos conceptes diferents de nació , el jurídic-polític i el cultural-antropològic, que certament sovint estan lligats o fins i tot coincideixen, però no necessàriament sempre ni totalment. Abans es tenia clar, es parlava de “valencians de nació catalana” fent visible que una cosa era el territori i l'altra la nació-cultura. “Valencià de nació catalana” era el mateix que “natural del regne de València, de cultura catalana” .

Ara, en canvi, segons uns, la nació és el territori (per exemple, les Illes, el Principat o el País Valencià); i segons d'altres, la nació és la cultura i per tant són tots els territoris de cultura catalana. La conseqüència és evident, si cadascú anomena “nació” a una cosa diferent i en nega l'altra, serà difícil d'entendre's i gairebé impossible d'arribar a cap conclusió, seran temps i esforços perduts per a coses més útils. Gran part de l'esquizofrènia nacional que patim, a banda de la colonització espanyola i francesa, té el seu origen en aquest canvi del concepte de nació, de cultural a territorial-jurídic . Hem arribat a tal situació de confusió que les dues visions, la cultural i la històrica-jurídica (que curiosament són compatibles) protagonitzen una lluita absurda i estèril, i ens fan perdre un temps preciós que podríem dedicar a construir allò que precisament ens podrà satisfer a tots.

Això ens ha de fer reaccionar i cercar solucions. Només hi ha dues sortides a aquest atzucac: o inventem nous noms per a diferenciar bé els conceptes, o directament tirem pel dret i optem pels fets consumats, independitzant-nos i creant sense més contemplacions un Estat a la nostra mida. La primera opció ja s'ha intentat, era molt més fàcil i menys compromès, però segurament un moment més adequat per a abordar aquesta qüestió seria més a prop ja del procés constituent. Però la segona via, la dels fets consumats, la d'un Estat a mida, encara no s'ha intentat i ja és hora que ens hi posem.

L'única alternativa a construir aquest Estat català és l'espanyolització i francesització totals, és a dir, la desaparició total de la catalanitat, entesa com la manera catalana de viure, d'estructurar la societat, d'articular un Estat i de relacionar-se amb la resta del món. Hem de ficar-nos al cap d'una vegada per sempre que la solució és ben lluny d'Espanya o França: només passa per construir un Estat a la nostra mida, que es correspongui amb la visió de nosaltres mateixos i que, sobretot, satisfaci les nostres necessitats en tots els sentits. Anem a pams.

La història i la consciència col·lectiva legitimen suficientment que cada territori sigui un subjecte polític, amb personalitat jurídica pròpia. Això esdevé element clau tant per al propi procés d'alliberament (plebiscits, eleccions, declaracions dels Parlaments, etc.) com per a l'articulació del nou Estat, de caire federal o confederal , una manera d'entendre i articular un Estat que ni espanyols ni francesos ni voldran ni podran entendre mai.

I aquest substrat nacional-cultural que ens uneix, la mateixa manera d'entendre la vida, la mateixa concepció federal d'un Estat, el profund respecte a l'espai individual de les persones que ens caracteritza, la mateixa estructura socioeconòmica, un mateix teixit i problemàtiques socials, uns mateixos reptes relacionats amb la nova immigració, una mateixa geografia i problemes mediambientals, uns mateixos interessos geoestratègics en el tauler d'escacs mundial i europeu, unes mateixes necessitats legislatives generals que resolguin precisament tots aquests problemes similars, un mateix mercat cultural-lingüístic, una quantitat enorme de diners que Espanya ens roba a tots cada any…, no cadascuna d'aquestes coses sinó TOTES en conjunt, són molt més que una simple justificació, són una motivació i encoratjament enormes per a formar un Estat propi i a la nostra mida, que funcioni de forma federal i de forma eficient, precisament com no funcionen ni funcionaran mai ni Espanya ni França, perquè repeteixo, ni en saben ni ho podran entendre mai a la vida. En canvi, s e nse anar més lluny els EUA, Canadà, Suïssa o Alemanya funcionen aproximadament així.

Els dos conceptes de nació podran coexistir perfectament en aquest Estat federal o confederal, perquè aquesta és la forma que millor s'ajusta a la nostra realitat i l'única manera que es conservin totes dues visions: la combinació de les dues, una nació cultural en un Estat amb tres subjectes polítics. Cada dia extra que triguem a encetar aquest camí és un dia perdut per a tota la nostra gent, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. De nacions enterrades la història en va plena, i nosaltres no en volem ser una més. L'acció política ha de centrar-se en obrir aquest debat i divulgar sempre aquesta visió. Cal centrar les accions en fer conèixer massivament aquest model d'Estat i els seus beneficis, i començar ja a visualitzar-lo com a pas previ a la seva construcció, perquè allò que no s'imagina acaba no passant mai. Cal que els 12 milions d'habitants sàpiguen que tenim a l'abast de la mà construir un Estat propi, fet per nosaltres i a la mida de les nostres necessitats.

Avui és irresponsable ser encara un “encaixista” en qualsevol de les seves formes. Voler seguir a Espanya o França significa ser còmplice de la conversió del país en una bruta platja de Madrid o en una assolellada residència geriàtrica europea, del robatori del 10% anual del PIB (54 MEUR diaris) i del patètic futur que espera els nostres fills. El que a Espanya o França és un “no” continu esdevindria justament l'eix prioritari de la política d'aquest nou Estat: infraestructures essencials (TGV per tot l'eix mediterrani, aeroports internacionals dignes i una moderna xarxa ferroviària per tot el país), la reforma a fons de l'administració, la sanitat i l'ensenyament, la integració real dels nous immigrants, la transformació econòmica cap a la tecnologia punta i el turisme de qualitat, el reequilibri demogràfic i econòmic del territori, el desenvolupament i exportació de la cultura catalana, les relacions internacionals en igualtat de condicions amb la resta del món, etc. Qui estigui disposat a renunciar-hi, que llenci la primera pedra. Alguns ja treballem per a aconseguir-ho, i no ens aturarem.

Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Diuen (els espanyols) que Espanya és una "democràcia", i s'omplen la boca de lloances a la "transició", com si redactar una constitució a punta de pistola fos res digne de lloar. Imaginem que un extraterrestre que acaba d'aterrar comença a fer preguntes sobre Espanya, a un català qualsevol..., un dia qualsevol... Extraterrestre (E): Qui mana a Espanya? Català (C): Zapatero. E: No, home. Vull dir en general, no ara mateix. C: Ah! El President. E: O sigui que ell és el Cap d'Estat. C: Bé, no… La constitució espanyola diu que el Cap d'Estat és el rei. E: Com pot ser que el Cap d'Estat no sigui el President? No ho entenc. C: Ah, això és perquè Espanya és una monarquia! E: Una monarquia... O sigui, que mana el rei, i el seu títol és vitalici i hereditari... oi? Que bonic, com a l'Edat Mitjana!! C: Bé, en realitat diuen que és una "monarquia parlamentària"... E: Ah, mira, que divertit, o sigui que hi ha rei i també parlament! Però qui mana, el rei o el parlament? C: Bé, sembla que l'última paraula la té el rei, perquè la constitució espanyola diu que pot tombar un president si no li agrada, i a més és el cap de l'exèrcit. E: O sigui que qui té l'última paraula, el Cap d'Estat, no és escollit per la gent, el seu càrrec és per a tota la vida, i és el cap de l'exèrcit! Segur que això és una democràcia? C: No sé, això diuen... E: I qui ho va decidir, que el Cap d'Estat fos el rei? C: Va ser Franco abans de morir-se. E: Franco? Qui era Franco? C: Un assassí, un dictador. Va guanyar la guerra amb l'ajuda de Hitler, i es va estar uns 40 anys governant amb la seva colla fins que es va morir. E: I els que estaven amb Franco, se'ls ha jutjat després de la dictadura? C: No, de fet encara n'hi ha que governen... A Galícia, per exemple. D'això en van dir la “transició democràtica”. E: Sí, molt democràtica, ja ho veig. I abans de la guerra, què hi havia? C: Una república. E: I la gent què n'opina? No vol una república, ara? C: No ho sé, d'aquest tema no se'n parla mai. Hi ha algun partit republicà, però fins i tot aquest té bona relació amb el rei i utilitza frases seves com a eslògans electorals. E: Home, suposo que tot això de la monarquia la gent ho ha acceptat en referèndum... C: No ben bé... Ho van ficar tot al mateix sac del referèndum de la constitució, i llavors va guanyar el sí. Bé… els bascos van dir que no, però diuen que això no importa… E: Que no importa...? Bé, i quan va ser tot això? C: Buf, ja fa més de 26 anys... L'any 1978. E: 26 anys? Però aleshores tots els menors de 26 + 18 = 44 anys!... no heu dit mai si la voleu o no! I no pensen fer cap altre referèndum per a ratificar-la? C: Ui, no sé... Mira, aquest tema ara mateix està molt complicat. Ara fer referèndums està prohibit, si no els convoca el President, saps? Si els convoca algú altre va directament a la presó. E: A la presó? Què dius! Però en una democràcia no mana la gent? Com pot ser que estigui prohibit fer referèndums? C: Ah, això és perquè catalans i bascos podríem aprofitar-ho per a arribar a votar sí a una cosa que els espanyols no voldrien acceptar, per exemple la independència, o un canvi d'estatut. E: Què és un estatut? C: És com una constitució, però petita. Per exemple, de Catalunya o el País Valencià. E: Com de petita? C: Bé, em fa una mica de vergonya dir-ho però... molt petita. De fet és una simple llei orgànica, el parlament espanyol la pot derogar quan vulgui. E: I aleshores els estatuts no es poden canviar? C: Bé, sí, però no gaire... I diuen que han de durar 25 ó 30 anys. Ah, només es pot canviar el que vulgui el President, perquè si no no deixaria ni convocar el referèndum. E: Però no has dit que un estatut pot ser derogat quan vulgui pel President? Per què té tanta por, doncs, de deixar-lo canviar? C: No ho sé. Suposo que així s'estalvia el mal rotllo de suspendre l'autonomia, així ell queda molt millor davant de tothom, acceptant una cosa prèviament rebaixada. E: Però home, sempre serà millor per a negociar tirar llarg que no pas quedar-se curt… Em sembla una manera molt idiota de procedir. Si us han de dir que no, ja us ho diran, home! C: Ja, però mira, els catalans som així, ens agrada facilitar la vida a qui ens odia. No és bonic? Així, si l'estatut ja li arriba rebaixat ell s'estalvia de rebutjar res, o d'empresonar ningú per fer el referèndum, perquè el pot convocar ell directament, acceptar-ho tot i aparentar ser tot un demòcrata. E: Mira, això dels referèndums i els empresonaments no ho acabo d'assimilar, reconec que m'ha deixat tocat. Si està prohibit fer referèndums, com pot manar la gent? C: Ah, doncs com sempre, es fan eleccions i es vota algun dels partits que s'hi presenten... E: Ah, d'acord! Com a mínim es poden lliurement crear partits i votar-ne els candidats! C: Més o menys, però no hi ha llistes obertes, eh? La gent no pot votar persones concretes, només partits. E: Bé, no és que ho comprengui gaire... però almenys pot existir qualsevol partit, no? C: Bé, no del tot... Quan un partit no diu el que el President vol que digui, se'l pot il·legalitzar per terrorista. E: Buf... Però bé, almenys veig que aquestes coses se saben. Hi ha llibertat d'expressió i de premsa, no? C: Bé, tampoc... De tant en tant tanquen algun diari en euskera o alguna ràdio en català. E: Per què? C: Pfff, depèn del cas. Perquè diuen que també són terroristes, o perquè incompleixen no sé quina llei... Al cap del temps es demostra que tot era mentida, però els diaris o les ràdios ja estan tancats i ja no s'hi pot fer res. E: Més terroristes?? Això passa només amb la premsa i els partits, o amb més coses...? C: Bé, de fet també ho fan amb nois de 14 anys per escriure emails. E: De 14 anys?? C: Sí, ara fa poc un noi de Lloret, l'Èric, va exigir per email l'etiquetatge en català a unes empreses, i el van acusar de terrorisme... El van venir a buscar a casa seva tot de guàrdies civils, especialistes contra terrorisme. E: Què són els guàrdies civils? C: Són com la policia, però són un cos militar. E: I per què en diuen civils, si són militars? No ho entenc… Bé, de tota manera, terrorisme per demanar això? Bé, ben pensat potser és que els fa "terror" que s'etiqueti en català. C: Sí, potser és això... E: I si a algú no li agrada Espanya, en pot marxar? C: Què vols dir? Emigrar? E: No, vull dir la independència. El conjunt dels catalans o els bascos, per exemple… C: Ah... Diuen que no, que aleshores ens enviarien l'exèrcit. Ho diu la constitució espanyola, que segons sembla és com la Bíblia, és sagrada i no es pot tocar. E: Però un moment... El rei no era el cap de l'exèrcit? No pot impedir que l'exèrcit faci una bestiesa així?? Si mai l'enviessin, doncs, seria perquè el rei ho voldria... no? C: No ho sé... De fet seria perquè ho mana la constitució espanyola. Ja et dic, que es veu que és com la Bíblia, però més moderna, més curta i en espanyol. E: Sí, ja veig que és moderníssima... La constitució espanyola mana esclafar amb les armes una decisió democràtica?? C: Sí, però diuen que la constitució espanyola també és democràtica… E: Ah sí? És democràtic esclafar amb les armes una decisió democràtica? I empresonar qui convoqui el referèndum per a prendre-la? C: Això diuen... E: Bé, jo no dic res... Escolta, com a mínim us tractaran bé en el dia a dia, no? C: Home, als catalans ens roben cada any un 9% del PIB des de fa dècades. I ens diuen que no a tot... Però a banda d'això... E: I com ho sabeu, que us roben? C: Perquè hi ha experts en economia que ho han investigat, però les dades oficials estan amagades des de fa anys... E: Amagades? Vols dir que l'Estat no diu en quins territoris es gasta els diners dels impostos? C: No ho diuen, no... El parlament espanyol ho ha aprovat ja 3 vegades, que ho publiquin, però diuen que no cal... E: I quins experts en economia diuen que us roben? Ja són de fiar? C: Home, un d'ells és el conseller d'Economia de Catalunya ! Si aquest no és de fiar, què hi fa, al govern de Catalunya ? E: A mi no m'ho preguntis, jo no el conec… Així, ell bé que deu exigir a Espanya que s'acabi el robatori, no? C: Hmm... no exactament. Diu que només que es redueixi una miqueta ja anirem fent... Perquè si demanéssim que ens deixessin de robar del tot, ens dirien que no... E: Ah... Interessant. I tot això és tractar-vos bé? C: Mira, ja no ho sé!! M'estàs fent pensar coses estranyes!! E: Coses estranyes? Quines coses? Jo només pregunto, jo només vull saber... C: Ja, però és que m'estan entrant ganes de marxar d'Espanya!! E: Vols dir emigrar...? C: No!! Jo no vull emigrar!! Casa meva és això!! El que vull és que els Països Catalans siguin independents!! Com una pila de països d'Europa, que ho han aconseguit fa quatre dies!! E: Home, jo ho estava pensant fa estona, però dic "si ell mateix no reacciona... com li ho he de dir jo...??". C: És que mira, ja n'estic fart, d'esperar, i de frustrar-me, i que ens robin, i que ens maltractin, i que ens diguin a tot que no!! Jo vull viure en un país normal i lliure, en una democràcia de debò!! No a Espanya! Això no és una democràcia ni ho serà mai!! Això és una merda punxada amb un pal!! E: Vaja, quin canvi... Però no has dit abans que us enviarien l'exèrcit? C: M'és igual! Si fem un referèndum, ho veurà tota la UE i tot el planeta, no s'atreviran pas a enviar cap exèrcit!! E: Però no has dit abans que està prohibit fer referèndums?? C: M'és igual! Tirarem pel dret! Nosaltres el fem i un cop fet, que el desfacin si poden!! E: Però vols dir que els vostres governants s'hi arriscaran?? C: I tant!! S'hi arriscaran quan notin que milers com jo els ho exigim, i que si no ho fan van al carrer!! Ja n'hi ha prou, de cobrar el seu sou i no defensar-nos!! E: Milers com tu? I com els ho penseu dir?? C: Mira, és l'hora de la gent del carrer. N'hi ha mil maneres, només cal imaginació i ganes. Ja ens encarregarem que els quedi ben claret!! E: Et noto canviat... Què t'ha passat? C: Bàsicament dues coses: que ja n'estic fart, i que he perdut la por. E: I com penses aconseguir que la gent faci el mateix que tu...? C: Doncs potser començaré... per donar exemple!! Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Viatjar, veure món, és la manera més ràpida i fulminant d'esdevenir independentista per sempre més. Quina gran fal·làcia la dels espanyols, francesos i encaixistes (en alguns casos auto-anomenats falsament "ciutadans del món"), quan diuen que els catalans que volem la independència som tancats i anacrònics, que és perquè no hem sortit gaire de casa... He! Permeteu-me un somriure... Què millor que ser espanyols o francesos, diuen!, què millor que ser regions (colònies) d'un estat gran i "totpoderós"... HA! Permeteu-me ara ja una rialla oberta i desvergonyida! Em temo que no opinen igual portuguesos, irlandesos, neerlandesos, danesos, txecs, eslovacs, hongaresos, eslovens, croats, grecs, macedonis, búlgars, noruecs, suecs, finlandesos, lituans, letons, estonians, islandesos, austríacs ni suïssos. No són pocs, no, són la majoria! Sí, la feliç realitat és que la gran majoria dels estats d'Europa tenen menys de 12 milions d'habitants, i 12,5 milions en tenen els Països Catalans. No cal fer cap màster ni doctorat, tothom ho pot veure, només cal mirar un mapa d'Europa per a veure que algú ens està enganyant vilment des de fa molt, i que molts d'aquests estats fa 15 anys ni tan sols existien. De fet han nascut més tard que la nostra entrada a la UE (!), i molt més tard que comencéssim a saber que Espanya ens roba de forma descarada (!!) i aquí en canvi sembla que no volem veure la realitat. Molts són estats molt joves, sí, però pregunteu als seus habitants si volen tornar a formar part d'un "estat gran". Notareu a la seva mirada una certa compassió, com dient "pobres catalans, quan despertaran d'una vegada...?". Bé, doncs encara hi som a temps, però no podem badar ni un sol minut, sinó que hem de posar fil a l'agulla immediatament. He pogut veure una mica d'aquesta Europa nostra: Països Baixos, Suïssa, Anglaterra, Portugal, Itàlia, Àustria... Cadascú pot extrapolar-ho als països que hagi visitat. La sensació de pau mental, de viure en un lloc normal, de poder-se dedicar a treballar, a educar els fills, a crear empreses, a generar cultura i coneixement, a gaudir del temps lliure..., és absolutament desbordant, encoratjadora, excitant, embriagadora, és present a cada minut, t'inunda i t'envolta completament, és tan agradable que al cap de pocs dies ja t'hi voldries quedar... Si no m'hi quedo és simplement perquè casa meva és en un altre lloc, a la Mediterrània occidental, entre mar i muntanya. Elx, Perpinyà, Calaceit, Badalona, Ciutadella... això és casa meva, i no Àustria, els Països Baixos o Portugal. La sensació de voler-m'hi quedar no és tal, sinó només el desig, tan intens que gairebé fa plorar, que casa meva sigui també un lloc normal. Fa plorar, però no de ràbia, sinó més aviat d'impaciència, de desig per tal que sigui aquesta sensació el que respiri quan passegi per Amposta, Xàtiva o Eivissa. Els vols de tornada a casa sempre són durs, perquè el que desitjo és viure en un país normal, sí, però que sigui el meu!! És tan excitant la sensació de la normalitat quan la pots tastar, que voldria emportar-me fins al meu país, en una capseta, una miqueta de la llibertat dels portuguesos, de la pau dels suïssos, de la vida normal dels holandesos... El que desitjo després de veure com és un país independent de 6, 8 ó 11 milions d'habitants, i encara amb molta més força que abans, és que el meu de 12,5 milions també ho sigui. La millor manera de desitjar la independència és tastar-la, respirar-la, viure-la, ni que sigui per uns dies... Si us ho podeu permetre, viatgeu per Europa, i vegeu aquests estats erròniament anomenats "petits". Tots tenen la seva grandesa, la seva solemnitat, i tothom els respecta perquè en algun moment de la història s'ho han guanyat a pols. Viatgeu, vegeu com seria, respireu l'aroma d'aquesta pau mental, de la normalitat, de la llibertat. Com si fos un viatge en el temps, al futur proper. Com si fos una breu excursió al 2014, perquè ho tenim a l'abast de la mà, perquè si ens hi posem (però DE DEBÒ), nosaltres també ho tindrem. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció

Té un divertit costum aquest home, en Pasqual Maragall. Quan té un problema, el magnifica fins a dimensions astronòmiques i li dóna el que a ell li sembla una gran solució. Mai cap mortal ha sabut discernir si les seves solucions són o no un problema encara més gran que no pas l'inicial. Els Jocs Olímpics, el Fòrum, l'Euro-regió, la promesa de milions al Carmel, ara el 3%... em seguiu? Però aquesta manera de fer té un problema. Quan les coses es torcen de debò, quan els problemes requereixen solucions de debò, assumir responsabilitats i com a mínim humilitat, això no funciona, no. Quan les preteses grans solucions no arreglen res, el nostre President es queda tancat en un atzucac i, movent-se violentament, incomprès i atrapat per la seva pròpia trampa, no fa més que superar de llarg la seva cagada inicial. I si ningú no l'atura, tot esdevé una sèrie infinita i exponencial de cagades. Això ja és insuportable, vull despertar d'aquest malson. No vull com a President algú que ha creat el concepte de "maragallada" governant a cop d'incontinència verbal, de somiar despert, d'irresponsabilitat i de plaer morbós per tot allò que és superlatiu, un cínic capaç de dir sense immutar-se que "Catalunya ja és independent" i que el Govern se sent "com una dona maltractada". No puc. Aquestes mentides fan molt de mal, dites per un President, perquè ni Catalunya és independent, ni ell es pot sentir de cap manera com una dona maltractada. En tot cas, seria tot el poble català qui es podria sentir lleugerament com una dona maltractada. Però no, segons Maragall, "Catalunya és com una dona que ha de seduir Espanya"... Respirem profundament. Si us plau, que algú aturi aquest home. Si no plega o el fan plegar aviat, proposo que emigrem tots a Groenlàndia, allà on no pugui seguir-nos de cap manera. Passaríem fred, però guanyaríem en pau mental. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció