Discurs d’obertura al 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica Arenys de Munt, 16 de novembre de 2007 Sr. Bilbeny, Sr. Móra, Sr. Mir, Senyores, Senyors, Aquest vespre tinc l’honor de pronunciar aquest discurs d’obertura del 7è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica. Ho faig en nom de Catalunya Acció i dono les gràcies al Sr. Jordi Bilbeny per fer-ho possible. Diu el Sr. Albert Ubach, membre de Catalunya Acció, que “Catalunya és un país de vencedors, simplement perquè si no no seríem catalans”. A mi em sembla un gran resum de tot plegat. Avui som on som perquè hem patit derrotes, evidentment, però també perquè hem assolit moltes victòries. Si no haguéssim guanyat mai, ja no seríem aquí. La història dels catalans n’és plena, de victòries. I malgrat aquestes derrotes, i gràcies a totes aquestes victòries, els catalans d’avui som a les portes d’una nova gran victòria: la creació d’un Estat català independent. Però per a reeixir, cal recordar. Recordar com aquells catalans van tenir el coratge, la determinació i la intel·ligència necessaris per a ser els artífexs d’aquelles victòries, recuperant-los moltes vegades de l’oblit i l’ocultació, pot ser essencial per a guanyar la propera batalla. La seva importància rau en la força de l’exemple, en ser models de caràcter. Portem molt de temps sense que la història dels catalans sigui explicada a les escoles. I les poques vegades que es fa, com va ser el meu cas, se’ns ha presentat sovint com una història plena de derrotes, com una història de perdedors. Com alguna vegada el mateix Sr. Jordi Bilbeny ha apuntat, si a una persona sana li expliquéssim diverses vegades aquesta història de Catalunya només plena de derrotes, segurament cauria malalta en poc temps. És la història de Muret, del Compromís de Casp, la prohibició del comerç amb Amèrica, de la Decadència, dels Segadors i l’amputació de la Catalunya del nord, d’Almansa, de la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, de la guerra i la dictadura franquistes... Aquesta història ha pogut generar una certa simpatia envers el feble, però on han estat els referents positius que tot poble necessita per a projectar-los cap al futur, a través de les generacions actuals? On han estat els models de caràcter? On han estat els nostres guanyadors? Estic convençut que quan ens explicaven aquesta història, vam arribar a pensar que aquests referents positius senzillament no existien, que els catalans érem incapaços de guanyar. Les raons de la seva ocultació són ben simples: sense models no ens hi podíem emmirallar, sense models vencedors no s’encomanava cap moral de victòria, i no es projectava cap certesa de victòria cap al futur. Just després, però, comencem a descobrir que, just al costat d’aquelles derrotes hi havia també victòries que no ens havien explicat mai amb gaire profunditat: Jaume I, la Gran Companyia Catalana, l’Imperi Català de la Mediterrània i el Consolat de Mar, Joan Fiveller, la resistència heroica de Barcelona el 1714 (que de fet va estar a un pas de fer que Anglaterra es fes enrere de la seva traïció), el General Moragues, la Renaixença, el President Macià... Tots ells són exemples d’allò que els catalans també sabem fer quan sumem coratge, determinació i intel·ligència. Fins i tot alguns d’ells, en moments de desfeta, van passar a la història com a models de caràcter, com a guanyadors indiscutibles. Però n’hi ha més...? Si tot això, que és conegut, ha estat (i és encara) descaradament amagat, què haurà passat amb tot allò que hauria estat sepultat amb cert èxit ja fa segles? És aquí on comença la impagable tasca dels investigadors, gràcies a la qual descobrim que alguns dels més grans guanyadors, com el mateix Colom, eren catalans. I no només en Colom, sinó tota la gesta de la descoberta d’Amèrica. I probablement, també la primera volta al món, i més episodis que aniran sortint a la llum. Comença aleshores a trontollar tot l’esquema mental que teníem sobre la història de la nació catalana: passem en molt poc temps de tenir una història de derrotes a ser el bressol dels artífexs de grans gestes. Però hi ha més encara...? A hores d’ara comencem a intuir finalment la magnitud de tot el que va passar. Per a començar, els catalans de fa 5 ó 6 segles no van passar sobtadament de ser els millors navegants d’Occident a perdre totalment el control de les rutes marítimes, sinó que, ben al contrari, senzillament va passar allò que era el més lògic: va ser justament aquell domini tecnològic i militar català el que va propiciar que fos un català com en Colom qui travessés l’Atlàntic i fes la descoberta d’Amèrica. És aleshores quan la lògica entra en joc, quan és natural pensar que, si va passar això amb la història de la descoberta d’Amèrica, potser va passar el mateix amb més coses. Lluny de la por d’aquells que diuen “Colom sí, però més ja seria massa...”, cal preguntar-se i investigar a fons per què passem de tenir un segle d’or literari a una presumpta decadència sobtada i inexplicada on gairebé no s’escriu en català? Per què hi ha tants personatges amb la mateixa aura de misteri que en Colom, amb indicis d’haver estat, ja no amagats, sinó adulterats fins a la transformació en una altra persona? Recordem el principi de la navall d’Ockham, que diu que “davant de dues teories que competeixen per a explicar els mateixos fets, és més probable que sigui certa la més simple”. Què és més probable, doncs? Si Colom era català, i es reprodueix justament el mateix patró amb diversos personatges i fets dels segles XVI i XVII... és més probable que es tracti de misterioses coincidències, o que tot tingui la mateixa causa? Què va ser realment la presumpta “decadència”? En altres paraules, fins on arriba l’historicidi? I d’altra banda, com podem revertir-lo? Per a aconseguir això, la tasca dels investigadors és cabdal. No només per a trobar aquestes proves o indicis, no només es tracta d’això. Novament la seva importància rau en la força de l’exemple. Vegem per què. L’exemple és una de les forces motrius més imparables i transformadores que existeixen. Tots els canvis de paradigma arrenquen sempre amb una minoria transformadora, que no només té una visió d’allò que vol sinó que a més a més no té cap vergonya de fer-ho per primera vegada. La segona onada està sempre formada per aquells que, tot i voler el canvi, no s’atreveixen a moure un dit fins que un altre no ho ha fet abans, i d’aquesta manera no inicien mai els canvis però sí que ajuden a fer-los quallar. La tercera onada és la majoria, el gruix del poble, que només abraça un canvi quan ja és evident que no serà cap raresa d’una petita minoria sinó d’un grup considerable. D’aquesta manera, degut a què justament es tracta del gruix de la societat, fa que finalment succeeixi aquest canvi. Sempre queda un cert remanent que només assimila un canvi quan aquest ja s’ha produït i quan, de fet, el proper canvi ja s’ha iniciat. Siguem conscients que nosaltres som la primera onada, els que farem que les coses passin. No oblidem mai, doncs, que els canvis de mentalitat no arrenquen mai de les majories, i que no s’assoleixen per consens, sinó per fets consumats, per propagació des de les minories, per mimetisme, perquè s’encomanen. Les majories simplement s’adapten a aquell canvi que ja s’està produint i que una minoria transformadora i arrossegadora havia començat. Fins i tot inicialment la majoria s’hi oposa i diu que els canvis que ja estan començant són “impossibles”. Albert Einstein va dir que “aquells que diuen que és impossible no haurien de molestar els que ja ho estan fent”. Si mirem enrere, aquest procés és justament el que ha succeït amb en Colom, i de la mateixa manera passarà amb tota la resta d’investigacions sobre la història catalana que vagin desenvolupant-se i obtenint resultats satisfactoris. Exactament de la mateixa manera com succeeix amb tots els canvis de paradigma, no estic descobrint res de nou. Els investigadors són la punta de llança, la força transformadora de la nostra història, que s’anirà propagant en diverses onades a la resta de la societat fins a esdevenir majoritària. Però no oblidem una cosa important: les puntes de llança són dures i penetrants. La suavitat i el consens no són pas característiques de la primera onada de cap canvi. Per altra banda, tot aquest procés té el resultat que estem recuperant aquells referents positius, de caràcter guanyador, que premeditadament ens havien estat ocultats. I és a través d’aquests models, per mimetisme, que projectem fins al present les seves gestes i ens inunda la certesa que si ells van ser capaços de vèncer, nosaltres també ho som. Com a exemple, l’episodi que l’any 1415 va protagonitzar en Joan Fiveller, en aquell moment Segon Conseller i futur Conseller en Cap de Barcelona, i que el Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, explica en el seu llibre “Joan Fiveller, model de caràcter”. El rei Ferran I d’Antequera va desafiar la ciutat de Barcelona negant-se a pagar l’impost sobre la carn o el peix anomenat vectigal. I Joan Fiveller, havent-se guanyat prèviament un prestigi i una credibilitat, i per tant amb la certesa que el poble tenia aleshores una confiança absoluta en els seus representants polítics, va enfrontar-se al rei Ferran liderant la protesta de la ciutat. Aquesta actitud valenta, i la certesa del rei que en Joan Fiveller veritablement tenia tot el poble al darrere, van fer que en Ferran I cedís i acabés pagant els impostos que la llei marcava. Tot un exemple del que eren els catalans guanyadors, i que cal recuperar de l’oblit. En molts casos, però, aquesta recuperació té un altre efecte, i és que degut a que es tracta d’apropiacions perpetrades per Espanya, i no pas de simples ocultacions, la recuperació de referents per part dels catalans té la conseqüència immediata de la pèrdua de referents per part dels espanyols. Segons els indicis i proves coneguts actualment arran de nombroses investigacions, aquests tres pilars bàsics de la simbologia espanyola (“Colón, Cervantes y la bandera”) no serien més que apropiacions per part d’Espanya de referents nítidament catalans. Així, “Colón” va ser Joan Cristòfor Colom (de la família Colom, de Barcelona); “Cervantes” probablement va ser Joan Miquel Servent (de la família Servent, de Xixona); i la bandera espanyola, com ja és més que conegut, és una còpia de la mil·lenària bandera catalana, de l’any 1785 i per decret del rei Carles III. Imaginem l’orfandat de referents i símbols que tindrà la nació espanyola sense l’autor del Quixot, un català de Xixona. I més encara tenint en compte que justament dóna nom a l’Instituto Cervantes, institució pública espanyola que té la com a missió “la promoció i l’ensenyament de la llengua espanyola i la difusió de la cultura espanyola” a tot el món. Imaginem també el curtcircuït mental d’una nació espanyola que celebra la seva Diada Nacional el dia 12 d’octubre, dia de la descoberta d’Amèrica per part d’en Colom, que ja és assumit com a català de Barcelona a tots els nivells, inclòs l’internacional. I finalment, imaginem l’impacte de l’escampament massiu de l’origen català de la bandera espanyola (com dèiem, de sobres conegut). És el que jo anomeno “l’Esfondrament de l’Espanyolíssima Trinitat”. Sota aquestes noves condicions, mirem d’imaginar ara una escena que haurem vist alguna vegada per televisió com la celebració el dia 12 d’octubre de la Diada Nacional espanyola, amb una gegantina bandera espanyola, a la que anomenen “Plaza de Colón” de Madrid. Potser començarem a veure l’impacte que poden tenir les investigacions històriques i la propagació dels seus resultats, i començarem a creure en la capacitat d’influència que la història pot tenir en el nostre futur, un futur que comença a ser present i al qual ja hem de mirar directament als ulls. Al mateix temps que la recuperació de personatges robats (com en Colom i en Servent), o oblidats (com en Fiveller i en Moragues) crea referents de vencedors i, per mimetisme, encomana moral de victòria en els catalans, la recuperació de com era i com funcionaven els Estats de la corona catalanoaragonesa és també essencial en la propagació d’un model d’Estat federal català que pot, perfectament, projectar-se cap al futur immediat i ser la base sobre la qual edificar aquest nou Estat de la Unió Europea. Cal visualitzar aquest model d’Estat, perquè allò que no s’imagina no passa mai. Cal anar directament a les arrels i ser conscients que aquella estructura estatal no era cap casualitat, sinó que era la que millor s’adaptava a la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat, senzillament i evidentment, perquè va ser la manera catalana d’entendre el món i estructurar la societat la que va crear aquella estructura estatal i no només va crear l’estructura estatal, sinó que va modelar la mateixa llengua catalana, al llarg dels segles. I donat que avui la cultura catalana encara perdura, i que mantenim encara la mateixa manera d’entendre el món, a aquesta identitat cal donar-li un cos, una entitat, simplement adaptant als nous temps allò que fa molts segles va sorgir de manera natural, que va funcionar molt bé, i que encara ara ens resulta tan còmode d’imaginar com a estructura per al futur Estat català. I és que aquesta estructura estatal va fer fortuna. A més d’extendre’s als territoris americans després de la descoberta d’en Colom, va inspirar sense anar més lluny, i entre d’altres, l’estructura federal dels Estats Units d’Amèrica. Potser en part per aquesta mútua familiaritat entre maneres de pensar, i anant directament a les arrels més profundes de la cultura catalana, l’ex-president dels Estats Units d’Amèrica, Bill Clinton, va dir textualment, a Barcelona i poques setmanes després dels atemptats de les Torres Bessones: “El futur serà o català o talibà”, contraposant així dues formes totalment diferents de pensament. Si el futur del món ha de ser català, tenim una gran responsabilitat, ja que el nostre futur també ha de ser català. Que sigui catalana la nostra manera de pensar. Per a poder preservar-la, que sigui català també el nostre Estat. Recuperem els models catalans guanyadors, per a tornar a guanyar. Que sigui català i guanyador, doncs, el nostre futur i el dels nostres fills. Moltes gràcies. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció