Té un divertit costum aquest home, en Pasqual Maragall. Quan té un problema, el magnifica fins a dimensions astronòmiques i li dóna el que a ell li sembla una gran solució. Mai cap mortal ha sabut discernir si les seves solucions són o no un problema encara més gran que no pas l'inicial. Els Jocs Olímpics, el Fòrum, l'Euro-regió, la promesa de milions al Carmel, ara el 3%... em seguiu? Però aquesta manera de fer té un problema. Quan les coses es torcen de debò, quan els problemes requereixen solucions de debò, assumir responsabilitats i com a mínim humilitat, això no funciona, no. Quan les preteses grans solucions no arreglen res, el nostre President es queda tancat en un atzucac i, movent-se violentament, incomprès i atrapat per la seva pròpia trampa, no fa més que superar de llarg la seva cagada inicial. I si ningú no l'atura, tot esdevé una sèrie infinita i exponencial de cagades. Això ja és insuportable, vull despertar d'aquest malson. No vull com a President algú que ha creat el concepte de "maragallada" governant a cop d'incontinència verbal, de somiar despert, d'irresponsabilitat i de plaer morbós per tot allò que és superlatiu, un cínic capaç de dir sense immutar-se que "Catalunya ja és independent" i que el Govern se sent "com una dona maltractada". No puc. Aquestes mentides fan molt de mal, dites per un President, perquè ni Catalunya és independent, ni ell es pot sentir de cap manera com una dona maltractada. En tot cas, seria tot el poble català qui es podria sentir lleugerament com una dona maltractada. Però no, segons Maragall, "Catalunya és com una dona que ha de seduir Espanya"... Respirem profundament. Si us plau, que algú aturi aquest home. Si no plega o el fan plegar aviat, proposo que emigrem tots a Groenlàndia, allà on no pugui seguir-nos de cap manera. Passaríem fred, però guanyaríem en pau mental. Juan Manuel Rodríguez Conseller de Catalunya Acció